13 de desembre de 2007

rodant l'espot



De vegades queden quatre o cinc dies seguits en els que et concentres realitzant algun encàrrec molt especial. La Fundació Maresme em va encarregar explicar la posada en marxa d'un nou centre de teràpia per a discapacitats a Argentona. Fa set dies vam fer el rodatge de l'espot. De moment, en penjo un photo-frame d'en Marçal. La Djamila somrient. El millor d'aquell dimecres, els somriures. I dels somriures, la força.

1 de desembre de 2007

El màxim de respecte pel català emprenyat

Avui toca manifestar-se per dignitat. Sense por a ser políticament incorrecte. Sense mandra per trobar-se col·lectivament. I reivindicar que com a nació tenim el dret a decidir. Com a treballadors segurament tenim encara més deure que no pas els que no ho són. Perquè no són les corbates pulcríssimes les que han suportat estoicament el caos ferroviari, ni troben a faltar infermeres quan van al CAP del sistema públic, ni recullen el seu fill en escoles convertides en guettos, ni els rebutgen les ajudes al lloguer, ni fan números per veure si arriben a final de mes amb 997 euros.
Avui toca manifestar-se per dignitat. Perquè vull tenir al dret a decidir, sense pors, amb ambició col·lectiva, com volem construir el nostre país alliberats d'un jou espanyol que ens ha mentit i menyspreat. Tal com diu en Saül, Ja som aquí. Encara som aquí.

30 de novembre de 2007

Guanyar dient la veritat

Gran feina la de Barack Obama en la carrera preelectoral de les Presidencials americanes del 2008. Amb un lema d'arrel lutherià, "guanyar dient la veritat", Obama està arrencant enters en la seva cursa per ser nomenat presidenciable demòcrata. Amb vídeos com aquest, "Women for Obama", la llegenda del primer president negre no para de créixer.

20 de novembre de 2007

Roma se quema

"Roma se quema, hijo. No importa quién encendió el fuego, ellos ya están perdidos. Pero quedamos nosotros, quedamos la gente como tú y yo".
[Darrera frase d'una conversa d'un professor universitari amb seu alumne en una classe de tutoria].

"Leones por corderos". Dirigida per Robert Redford.

7 de novembre de 2007

Carrer Escorial cantonada amb Carrer Escorial

Ens hem citat a la cantonada del Carrer Encarnació amb Carrer Escorial.
Tenies els cabells negres tant llargs i bonics/
que m'hi he embolicat abans de demanar el primer plat.
El cambrer argentí se n'ha enrigut /
mentres demanava una amanida catalana i una truita a la francesa.
Ens hem despedit a la cantonada del Carrer Encarnació amb Carrer Escorial.
Eren tres quarts de quatre/
i el sol groguenc em pintava damunt les rajoles de Gràcia la ruta cap a Fontana.

4 de novembre de 2007

"¿El árbitro es catalán?... No hay más que decir"

Aquesta és la gran frase que segons el diari Marca va dir l'entrenador del Real Madrid, l'alemany Schuster, a la sala de premsa de l'estadi Sánchez-Pizjuan de Sevilla, després que l'equip madrileny perdés per 2-0 contra els sevillistes.
Aquest odi permanent a pensar que aquí els àrbitres per ser catalans afavoreixen el Barça -com sempre s'ha fet a les Espanyes amb el Madrid des de temps de caspòs franquisme- o ridiculitzar les capacitats professionals dels que venim del Principat són temes recurrents i que m'emprenyen visceralment com a català i com a sobiranista.
Schuster ho ha deixat clar. No hi ha res més a dir.
Sort de Messi.

24 d’octubre de 2007

compte enrera per explotar

21.35
escolto des de primera fila la presentació de "Treu Banya" de Gerard Quintana al Teatre Maldà.
23.39
rodalies renfe no dóna cap tren cap a mataró fins a les
00.15
agafo amb en Joan i 48 immigrants el darrer tren
00.52
arribo amb quatre minuts de retard a l'estació
00.59
veiem quatre vagabunds tapats per cartrons roncant en un portal del carrer lepant
01.11
despedeixo en Joan i pujo la riera amb un immigrant gambià
01.21
xoco amb el rodatge de "última sesión" de franchesco páez a la plaça de santa maria
01.29
em bec un suc de poma al balcó de casa. un cotxe es carrega un retrovisor i marxa corrents
01.32
m'estiro al llit i acaricio a la núria
01.38
m'adormo
01.39
no somio.

9 d’octubre de 2007

ulls = ulls

Dels ulls als ulls sense pensar-ho ni una mica.
Sense cabòries estranyes que em facin dubtar.
Ni quan plogui sense parar amb núvols taronges.
Ni quan el vent arrenqui les flors dels testos.
Ni quan no pari d'escoltar mentides de corbates pulcríssimes.
Dels ulls als ulls sense pensar-ho ni una mica.
On tot és veritat perquè jo ho veig.
On tot recomença sense pors.
On tot és estimar-te.

28 de setembre de 2007

Consell de Joves

Després de molt de temps, toca admetre un bon mea culpa i dir sense embuts que el Consell Municipal de Joventut està en plena crisis. Només un exemple: el proper 19 d'octubre farà 6 mesos, més de 180 dies, que el Consell no es reuneix. Algú podrà argumentar, si té una mica de barra, que és degut al procés electoral del 27 de maig, a que hi ha hagut un estiu vacacional entremig, a que hi ha hagut canvis de regidoria... però no hi ha cap excusa.

Potser l'entrada d'una nova regidora de joventut del PSC, l'Anna Barrera, pot servir de revulsiu, tot i que ho dubto molt. Perquè crec que el problema no rau tant en la capacitat o no del regidor de torn, sinó en una greu falta de connexió dels nostres polítics cap als joves de la nostra ciutat. I aquesta falta de connexió ha generat en falta de coneixement, i al final, de confiança en aquells col·lectius més dinàmics que es mereixien confiança i recursos.

Sóc membre del Consell Municipal de Joventut de Mataró des de la seva constitució, en una -ara ja- llunyana etapa de la Consol Prados com a regidora de Joventut, durant el mandat 1995-1999. Ens vam apuntar amb gent com l'Oriol Burgada a través del "Fem Plans", el primer pla de dinamització d'associacionisme juvenil que s'engegava a Mataró. Hi vam entrar per representar els més joves, amb la Federació d'Associacions d'Estudiants de Mataró (FAEM) i l'Associació d'Estudiants del Satorras (AES). Després de la meva etapa a l'institut, vaig passar a formar part del Consell Municipal de Joventut a títol personal fins a dia d'avui. He vist èpoques com al principi, on érem un munt de joves, gairebé una trentena, he vist èpoques amb regidors diferents i bones intencions -Romero, Pera-, i he vist com mica en mica, es queia en crisis.

En nom del Consell he participat com a representant a òrgans com el Consell de Ciutat o la Mesa Local per l'Habitatge -d'on va sortir la idea de tirar endavant amb els pisos-contenidors que ara tanta gent critica. Evidentment com a Consell hem tirat endavant projectes, com un Can Xalant que ha acabat desdibuixat de la nostra proposta inicial -amb gent com Carles Spà o Maria Salicrú batallant per un model local i ple d'oportunitats per als joves dels barris-. També vam aprovar, amb un intens treball on aprovàvem els plànols i les clàusules del contracte, diferents propostes de pisos de lloguer per a joves, com les del Carrer Teià, Colón o València, que a mig termini han esdevingut, en alguns casos, moneda de canvi per recolocar persones d'habitatges expropiats.

Com a Consell també vam fer el Pla Jove x Mataró 2004-2008, en el qual vaig formar part de l'equip voluntari de redacció, reunint-nos amb entitats i col·lectius de diferents àmbits: socioeducatius, artístics, polítics... És una eina que no ha acabt de reeixir, i moltíssimes propostes dels joves a qui ens vam adreçar han quedat en paper mullat. Com puc tornar a demanar que confiïn en un Consell que no ha respòs al que demanaven?

El pitjor de tot és tenir la sensació que el temps ha passat i des del Consell no hem fet tot el que hauríem pogut fer. Em resta una sensació de falta de comprensió per part de la majoria de joves de Mataró que no tenen ni idea que durant molts i molts vespres un bon grapat de noies i nois com ells perdien estones per intentar millorar la seva qualitat de vida: més opcions en la cultura, més dignitat personal, més ajuts a la mobilitat, més accés a l'habitatge, menys precarietat laboral, més respecte cap a la imatge dels joves, més llibertat, en definitiva.

Segur que ha valgut la pena, però. Ara toca, d'una manera imprescindible, repensar el Consell. Pensar com podem implicar i sumar col·lectius i joves a títol individual. Que el model de la dècada dels noranta ha caducat. I que cal gent nova. Perquè un Consell de Joves no té bona salut quan pràcticament només hi són presents les joventuts polítiques de cadascun dels partits municipals.

Ara, però, pensem-hi perquè hem fallat.
Admetre els errors sé que sempre és la primera passa per albirar una bona solució.

31 d’agost de 2007

Tan lluny, tan aprop.



Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem menjat de la mateixa taula i del mateix plat? Quan hem passat tardes pescant sota el sol atlàntic escoltant el brugit de les onades i ens posàvem a riure quan trèiem del mar un burro, un pop o una caballa?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem plorat junts a la tomba de l'àvia mentres queia el sol taronja de la tarda damunt el guix blanc de la làpida? Quan la mare ens ha alimentat per igual a l'arribar de nit a casa?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem mirat amb la mateixa mirada estranya el mur de formigó de Tànger, a tocar dels vaixells? Quan el pare ens ha convidat a fumar kiff al terrat per parlar sota la llum del far i la lluna?
Tan lluny, tan aprop.
Qui s'atreveix a dir que no som iguals, quan hem estat germans uns amb els altres?

24 d’agost de 2007

Larache; ciutat blanca

Larache, coneguda pels marroquins com Laraix, es troba a 130 quilometres al sud de Tanger. Hi porto cinc dies acollit amb en Ferran a casa l Abslam i la Minana.

La ciutat blanca menlluernA. Tot tant diferent. Tant ben acollits. Tant aprop que em sento.

Dema a les sis del mati cap a Kasr Esrier i dilluns cap a Tanger. Un gran encert venir a coneixer els nostres veins.

8 d’agost de 2007

Quina hora deu ser a Buenos Aires?

25 de juliol de 2007

campaments noctàmbuls

Amb en Pol i en Ferran ens hem escapat dos dies i dos nits de campaments de l'Esplai Garbí, els campas, com diuen els monitors esplaieros bragats en mil batalles. Sortint de la Sardinada Flamenca, a les dues, jo a acabar la crònica per ràdio. A les 3 Ferry i Pol On truquen a la porta del pis i pugen. A les 3:30 confabulació sobre com espantar els monitors quan arribem de nit al terreny d'acampada, siutat a Sant Llorenç de la Muga. A les 4 marxem amb el cotxe. A les 6, quan ja ens hem perdut un parell de vegades, es fa de dia i arribem. I partir d'aquí a fer de músics, de Follet Tortuga i del que faci falta.

Ja no recordava com eren les nits de campaments tocant la guitarra fins les tantes. Ni la sensació que els nens d'Orsà o Mestral se t'adormin a la falda després de sopar. Ni la riota perpètua amb els monitors. Ni el nyamnyambonprofit en rotllana abans de posar-se a dinar. Ni acostar-se fins al riu i remullar-se entre xiscles i rialles. Ni plegar tendes implegables. Ni dormir apretats a la tenda de monitors. Ni fer sustos als més grans. Ni tornar a tocar al guitarra fins encara més tard perquè ens ho estem passant pipa. Ni recordar la distància tan curta que es crea entre dos persones quan tot són somriures. Molta noctambulitat però ha valgut la pena...

I ara Les Santes. Get ready.

16 de juliol de 2007

Jaime Roos empetiteix l'Atlàntic i Mataró i Uruguay queden a tocar

Extraordinari recital del cantant uruguaià Jaime Roos al Teatre Monumental. Quin sentiment, tant entre el públic com entre la banda!
Aquí podeu llegir la crònica que he escrit per a la web Festival Cruïlla de Cultures.

El concert va ser molt especial, ara la Núria està de viatge per Llatinoamerica i està precisament a Uruguay, passejant-se entre Colonia i Montevideo. Vaig pensar molt en tu, bonica!

11 de juliol de 2007

Perquè els ciutadans s'allunyen de la política (1)

Exemple pràctic 1:
Un jove de 25 anys es disposa a demanar una ajuda per al pagament del lloguer del seu pis perquè considera que el tripartit catalanista i d'esquerres vetlla perquè els joves putejats com ell per la bogeria de la totxana almenys puguin rebre uns quants euros en compensació.
Quan es disposa a demanar l'ajut l'oficina d'Habitatge Jove de la seva ciutat li diu que no el pot informar telefònicament perquè hi ha massa cua presencialment. A Internet el jove troba que per poder presentar -només presentar- la seva sol·licitud d'ajuda ha de portar presencialment fins a 10 documents diferents, que van des de declaracions jurades fins a fotocopies compulsades fins a contractes fotocopiats fins a autoritzacions firmades. Algú creu que presentar 10 documents de tota índole no provoca que bona part dels joves sol·licitants perdin les ganes de presentar-se a les ajudes?
D'aquí a uns dies "Perquè els ciutadans s'allunyen de la política · Entrega 2".

10 de juliol de 2007



EFE / 23:14
A l'altre costat de l'Atlàntic, a l'altre hemisferi del planeta, a Buenos Aires, avui han vist nevar. Feia dècades que no nevava. Ha nevat tant que han sortit esquimals pels carrers de Buenos Aires. Una era catalana i es feia anomenar Núria.

3 de juliol de 2007

el circ

Un cotxe en flames s'ha enclastat a les portes vidriades de l'aeroport de Glasgow. Un cotxe bomba conduït per un discapacitat mental ha esclatat a un barri del sud de Bagdad. Una caravana de turistes ha estat atacada al desert del Yemen. El circ ha començat a actuar de forma imparable i ningú té els pebrots de dir-ho. Això no té marxa enrera. Tinc la sensació que tot això s'aguanta per un fil.

I darrera aquesta voràgine la voluntat de viure en pau i amb justícia, sobretot amb justícia. I esclar, sense justícia la pau no arribarà mai.
Justícia, justícia, justícia. Justícia per a tots els pobles, per als nens i nenes, per a les dones i als homes, pels ciutadans del sud.

Avui també han sigut rebaixes i per no semblar estúpid m'he comprat una sudadera amb calaveres verdes impreses. I quan marxava de l'Alcampo totes les calaveres se'n reien de mi. I hi veia els turistes del Yemen i el discapacitat mental de Bagdad. I al meu voltant tot eren calaveres que reien. Calaveres buides que reien.

25 de juny de 2007

Sant Joan al terrat



Aquest 23 de juny l'hem celebrat al terrat de casa. Amb vistes al mar i a tots els terrats de Mataró que hem volgut. Una excusa fantàstica per reunir amigues i amics. Hem sigut més de 25! Les pinces d'estendre la roba han aguantat guirnaldes, bombetes i esferes de paper de coloraines.
La festa va ser una passada! Gràcies a tots per haver vingut.
En pocs dies... algun video de la serenata nocturna.

18 de juny de 2007

Joves compensats

Ara diuen que pots ser jove fins als 35, total, ningú vol marxar de casa els pares fins passats la trentena, que això de comprar-se o llogar-se un pis és massa car i no ens permetria pagar-nos tres o quatre cubates seguits a la discoteca de torn, ni pagar-nos a plaços el cotxe amb aleró o la furgoneta volkswagen amb llitera i fogó de butà, ni la samarreta artesanal de lli o de cotó. Que les carreres universitàries ja no serveixen per aprendre un ofici, sinó per allargar la nostra hedonista felicitat postadolescent, que les diplomatures i llicenciatures ja no s’acaben amb quatre anys, sinó que sempre s’allarguen amb períodes d’estudis a l’estranger –un Erasmus, un Sòcrates, un Sèneca- i aprofitem per festejar amb altres estudiants despreocupats durant tant de temps com puguem. I quan tornem, ens agafem un anyet sabàtic, per allò de reflexionar sobre les coses, no fós cas que de tant estudiar ens puguéssim tornar ximples. Que total, la feina és una merda amb mil eurets al mes per tantes hores com facin falta, però no m’afilio a cap sindicat ni m’informo dels meus drets laborals, perquè al cap i a la fi, si m’esprimeixen com una tarongina i després puc anar al bar a pensar que no ha estat res ja em compensa. Perquè si després a l’estiu puc marxar de vacances exòtiques a la Índia o la Xina o Marroc o Senegal o Mèxic o Tailàndia o Costa Rica compensa, compensa perquè m’adono que la meva vida sense pis sense feina digne sense una implicació real per canviar les coses compensa en un món meravellós però que s’ensorra. Som uns joves compensats. I per eleccions ens abstenim o ens oblidem d’anar a votar o votem qualsevol papanata que ens promet la lluna en un cove. Total, res es pot canviar ni res canvia i canviar en tot cas per a què? I ja se sap, com diuen alguns vells –a qui no farem ni puto cas-. Tal faràs, tal trobaràs.

[Columne d'opinió publicada a la revista Cap de Creus del mes de juny de 2007]

15 de juny de 2007

4.07

A les 4.07 del divendres 15 de juny de 2007 una parelleta de joves s'ha parat al bell mig de la plaça Mossèn Blanch de Mataró. Jo me'ls mirava des de la finestra del meu pis. S'han abraçat ben fort i s'han fet un petó llarg i dolcíssim sota la llum dels tres fanals de la placeta. Després han desaparegut Esplanada amunt. Just llavors un ocell ha començat a cantar. Potser, sense saber-ho, avui he vist com començava una bonica història d'amor.

+

Més savis i més humils. Més amics i més carinyosos. Més autèntics i més ambiciosos. Més forts i més sensibles. Més tendres i més compromesos. Més comprensius i més viatgers. Més músics i més atents. Més rítmics i més rodamons. Més nets i més clars. Més ràpids i més contemplatius. Més capaços i més inteligents. Més entranyables i més memorables. Més autèntics i més autònoms. Més futuribles i més llegits. Més compartits i més conjurables.
Més valents i més senzills.
Més foragitats i més enlaire.
Més estimats i més amats.
Més enllà que ahir. Més amunt.
Més cap als núvols, al terrat, en una tirada de dau.
I ara que és estiu,
que unes orenetes ho relliguin tot d'un cel de capvespre ben blau.

4 de juny de 2007

Aterratge de la caiguda lliure

Primera vegada a la meva vida que visc una jornada electoral tant a flor de pell.
Al final, aterratge de la caiguda lliure al mig del desert del Gobi.

23 de maig de 2007

Cultura mediterrània: Baltasar Porcel

Una de les persones que considero més clarividents de la cultura catalana és Baltasar Porcel.
Porcel és entrevistat avui a La Vanguardia, després d'encarar un càncer i superar-lo.
De Porcel en vaig codirigir un documental, "Baltasar Porcel, veu de les mediterrànies" durant la primavera i l'estiu del 2004. Tenim pendent d'estrenar-lo.
Extraordinària la vida d'aquest andrítxol que va acabar escrivint per Paris-Match, a la guerra dels 6 dies, a la Xina de Mao com a corresponsal de Destino, d'assessor personal de Jordi Pujol a premi Ramon Llull, d'autor teatral amb obres tètriques com Solnegre a escriptor de noveles traduïdes a tot el món com Cavalls cap a la Fosca o a obres clau per entendre el rumb de l'home en els nous temps, com la incomparable Olympia a Mitjanit.

19 de maig de 2007

Cultura Catalana (1ª entrega)

Bailoteo flamenc: Joanet Safont
Rascat rumbero: eLOI
Palmas & palmons catalans: Sali & Cia.

7 de març de 2007

1, Avenue Stephen Pichon 13ème Arrodonisement. 17:35

La solidaridad no es gentilesa, no es caridad, no es una postura gratuita.
Es a la vez un imperativo moral y a la vez, un imperativo de supervivencia.
No es una opción, es una absoluta necesidad.

Bernard Cassen.

5 de març de 2007

Bernard Cassen

Avui viatge d'anada i tornada a París per rodar una entrevista a Bernard Cassen, Director General de Le Monde Diplomatique. El que han possibilitat els vols de RyanAir.
Com que l'entrevista és per un documental sobre la trajectòria dels 10 anys de Nit de la Solidaritat de Mataró, parlarem sobre el sentit de la solidaritat.
Què entenem quan algú ajuda a algú altra per simple voluntat d'ajudar-lo.
Serà guapo de veritat... Si tenim temps, abans de tornar a Catalunya amb en Kiko farem un crêpe mirant el Sena.
Sinó, tard o d'hora hi tornaré.

19 de febrer de 2007

I en direm estimar-nos


Pintarem una ciutat rosa, un riu blau clar i un sol taronja.
Imaginarem una llibreria sempre oberta, un restaurant amb vi i formatges i un cafè amb tauletes de fusta.
De la resta en direm estimar-nos. I passejarem fins que tanquin els carrers i ens enviïn a la riba del Garona. Tant contents de veure que dia que passa, més forta és l'energia que ens uneix per sobre ciutats, fronteres i mals moments.
Toulouse, febrer 2007.

15 de febrer de 2007

això no surt

Qui no digui alt i clar que el principal problema dels joves és l'accés a un habitatge digne té un problema.
Qui no digui alt i clar que aquí hi ha constructors, promotors, immobiliàries i listillos de turno que s'estan fent milionaris a costa d'un dret bàsic de milions de joves, té un problema.
Qui no digui alt i clar que el pa de cada dia són pisos a preu d'or sense llum natural, o minúsculs, o destrossats, o amb humitats, té un problema.

Ho pateixo en primera persona, i no me'n surto. Això no surt. Això no surt. I si no vigilem, la bombolla ens esclatarà a les mans.
Quan se't trepitja d'aquesta manera un dret bàsic que teòricament recull una constitució firmada per ancians polítics que sempre han tingut segones residències, la reacció és de frustració.
I m'entren ganes de plorar quan veig tanta gent emmalaltida pels diners, quan veig tanta gent que no està disposada a entendre, a cedir una miqueta, a donar confiança, a solidaritzar-se amb els que intenten començar les seves vides.

Qui no digui que aquesta merda ens està corcant com a generació, té un problema.

7 de febrer de 2007

Change America now

Alguns comencen a escampar que John Edwards és el nou Bobby Kennedy. Un home blanc, jove i guapo que parla amb convicció d'igualtat d'oportunitats, de la guerra de l'Irak com un error, de seguretat social per a tota la població, de lluitar avui contra el canvi climàtic. I ho fa des d'Estats Units.
John Edwards és l'altra cara de l'amèrica que no surt a l'MTV ni a Fox Neews.

27 de gener de 2007

No oblidem

Fa 68 anys les tropes feixistes del general Francisco Franco van ocupar Mataró i Argentona, la vall de la riera d'Argentona. La gent, espavorida, aterrada per tanta misèria i mort, va rebre com a herois les rengleres franquistes que entraven a les poblacions. Alguns fins i tot van penjar domassos blancs als balcons en senyal de pau. El mateix dia van començar les detencions i els empresonaments. Durant els següents deu anys, a Argentona van morir afusellats pels feixistes més de vint homes: pagesos, manobres...
El silenci es va cernir damunt aquells noms. Jo no oblido. Fa 68 anys els feixistes van entrar al meu poble.

25 de gener de 2007

El vent d’Argelés-sur-mer

Al final de la jornada de ruta ens aproximem a les platges d’Argelés-sur-mer, a quatre quilòmetres d’Elna. Gairebé les sis de la tarda, que a finals de novembre ja són les sis del vespre. La tarda avança ràpida i fosqueja.
Una pinya petita, menuda, formada pels participants a la ruta, s’apreta quinze metres endins de l’arenal de la platja, que s’allarga cent metres fins a pet d’ones. Un vent fred, sorollós, ens embolcalla.
La ventissa xiula, i només el silenci trencat pel rumor del mar. Llegim textos que recorden la desgràcia de l’èxode, la desgràcia dels camps de presoners, la desgràcia de l’exili, la desgràcia dels rojos de totes les nacionalitats que van acabar confinats entre filferrades a les platges del Rosselló l’hivern del 1939.
Un monòlit amagat entre els pins del passeig marítim d’Argelés-sur-mer recorda aquells fets. Al voltant, els pisos d’apartaments turístics tenen les persianes baixades. És temporada baixa.
La platja, ampla i plana, s’estén fins al mar gris. El mar, testimoni mut i impertèrrit del sacrifici, la resistència i el valor.
La història queda feta d’un brogit d’ànimes perdudes, i rera d’ella, nosaltres i l’esperança.

17 de gener de 2007

Verdaguer en moments de cruïlla

El crític de cinema Joaquim Casas parlava de la vigència dels clàssics. Del director americà John Ford com el creador d'un discurs impertorbable, inesborrable, perpetu.

En moments de canvi, reivindiquem els clàssics. Jo em quedo amb el poeta Verdaguer com a exemple català de la vigència dels clàssics. En moment de canvi, coratge al cor i força al braç.

al meu cor doneu coratge,/
al meu braç força i braó,/
i si al pujar a la muntanya hui me deieu Rei hermós,/
al tornar a pujarla me direu conqueridor. /