30 de juliol del 2009

Santes (III): anem a tancar amb la Núria i l'Helena



És la recta final. Aquella olor de metxa cremada, pòlvora incendiada, fum a l'aire. Amb la Núria i l'Helena ens acostem a l'Anem a tancar i ens acomiadem de les figures. En Xavier ens fa un fotografia a les escales de davant de Casa Paco, a la Plaça Xica. No trobeu que les dues noies semblen germanes?
Al cap d'unes quantes hores, quant a quarts de set del matí baixem saltant per davant l'Ajuntament i el cel ja s'ha fet clar, Les Santes s'esvaeixen com un miratge. Una ilusió que encara persisteix físicament en romanents anecdòtics, les deixalles de gots i ampolles de l'arena de l'Antic Parc Central, la parelleta de poc més de vint que es besen arrambats contra un arbre, el begut que tinteneja entres els bancs, l'sms que t'arriba a última hora amb la darrera frase de la conversa, la patrulla de la guàrdia urbana que es mira amb fruïció aquella noia amb les faldilles tan curtes, els operaris de manteniment ruixant els carrers, de lluny, encara, la xaranga. Una turista nordamericana em pregunta on pot comprar tabac i de si ha de tenir por d'estar sola a quarts de set del matí.
I a un quart de vuit del matí enfilo el carrer Nou acabat de ser rentat i brilla, i el silenci només el trenca la persiana d'un forn de pa que ja obre, i jo penso, mirant-me el peus marronosos de sorra i amb una pau embriagadora, que tot plegat és una història tan bonica, la de la festa que acaba quan es fa de dia, i que de tant bonica sembla que sigui mentida. Anem a tancar.

26 de juliol del 2009

Santes (I): retransmissió de TV



Sovint no som conscients de l'impacte que tenen els mitjans de comunicació de proximitat al nostre territori. Ahir retransmissió en directe de La Crida per Televisió de Mataró a les 20h del vespre, i a partir de les 21h especial Les Santes 2009. Entrevisto a en Joan Antoni Baron i li pregunto sobre el fer la festa entre tots, la importància i el treball ben fet d'exportar les santes com a targeta de presentació de la ciutat, el seu programa d'actes com a alcalde i el perquè fa callar durant el discurs a un grup de persones que xiulaven. L'endemà i la mateixa nit un munt de gent em comenta que ha vist els balls de les figures, la retransmissió, la gent, l'entrevista, per televisió.
M'agrada pensar que gràcies a l'equip de televisió que avui ho han fet possible -Kiko, Esteban, Jaumes, Miquel, Marc, Susagna, Anna, Marta, Queralt, Oriol...- moltes persones han pogut reviure o viure en directe un dels moments claus de la nostra festa major: l'arrencada, el moment de l'espetec inicial, la pujada definitiva de persiana.
La Crida ha estat convertida per Joan Antoni Baron en quelcom més que un acte protocolari, i el dota de sentiment i d'espontanietat. El discurs de l'alcalde agrada i no agrada, com a bon element santero, i desperta controvèrsia i sentiments contraposats. Això és la Crida, una arrencada sentimental per uns dies que viurem a cop de seny i rauxa.

20 de juliol del 2009

Enyorança del que no puc fer

Aquesta setmana m'he quedat amb ganes de gaudir de coses que feien aquesta setmana una setmana realment d'estiu.
1. Comprar-me unes xancletes noves amb tires negres o marró fosc.
2. Anar el cap de setmana al matí a la platja amb en Pol i en Ferran, jugar a pales, prendre el sol, xerrar.
3. Fer una cervesa de capvespre mirant l'horitzó del mar, mirant cap a Menorca.
4. Veure en Pol Codina forjant a l'aire lliure en la festa del Sant Pere més Alt i convidar-lo a una canyeta.
5. Pujar al castell de Burriac fins a dalt de tot i observar els pins verds al acabar el dia, fitar algun vaixell blanc a la ratlla blau fosc de la platja.
6. Dinar de diumenge amb el meu germà, a ser possible una paella i aigua ben freda.
7. Tenir temps d'aprendre alguna havanera.
8. Cantar-la.

12 de juliol del 2009

Guitarra pensant en el Rif



Estimada senyoreta
tinc 3 dies de permís

Acabo d'arribar de França
i he entrat per Sant Martí

Estaré a Barcelona
tinc 3 dies per ser aquí

Porto un jersei de llana
i un farcell del meu padrí

Diuen que anirem cap a Tanger
i d'allà a les muntanyes del Rif

Lluitarem contra moros i lladres
i cridarem visques al rei (x2)

6 de juliol del 2009

Cruilling | Manu Chao | Literatura musical

El dissabte vaig assistir a un dels millors concerts que recordo. Entre les activitats a les que em dedico, una d'elles és fer de cronista de concerts, ara al Festival Cruïlla de Cultures. M'agrada intentar reflexar en l'escriptura les sensacions, sovint complexes i profundes, que genera la música. Ja ho feia fa temps al Capgròs en una secció que vam anomenar De Concert i des del 2006 ho he fet també per Mataró Ràdio a través del Diaridelamusica.com. La literatura musical té quelcom d'apassionant. M'agrada continuar sentint que la música forma part de la meva vida i que cada dia haig de repassar uns videoclips, o escoltar uns mp3, o visitar aquells myspaces, o penjar al youtube cançons enregistrades en directe, o redactar una entrevista a un músic, dj o programador.
Tot això ve a cuento després de viure un concert de Manu Chao & Radio Bemba espectacular el dissabte 4 de juliol a l'Espai L'Arquera de Mataró. Crec que va ser un concert viscudíssim per tothom, suat, cantat, emocionat per totes bandes. Va ser un recital de conciliació amb la idea que la música uneix per sobre de gairebé qualsevol cosa. M'agrada conciliar-me amb aquesta idea de la música que busca la comunió de persones i estils. Vaig escriure una llarga crònica pel festival, la podeu llegir aquí.
A través de la música de vegades he somiat i ho penso continuar fent. Tal com va dir Manu Chao sempre, per damunt de tot; "pase lo que pase, sea lo que sea, próxima estación: esperanza." Us deixo amb el video del concert, operat per Oriol Castillón, Guillem Zuazola i Sandra Guirado i realitzat per mi. Disfruteu-lo!

2 de juliol del 2009

Porcel (I)

Ha mort un dels meus referents. Aquesta passada tarda a quarts de vuit l'Oriol m'ha trucat informant-me que a Lavanguardia.es avisaven en última hora de la defunció de Baltasar Porcel. Les trucades, després, s'han anat succeïnt. En Joan. En Ferran. En Llorenç. Els pares. Emoció, sensació d'estupor. Perquè sovint tot i que les notícies no siguin sorprenents -sabia del seu ingrés, sabia del seu delicat estat de salut- la mort d'una persona que has conegut i viscut mai et deixa indiferent.
Tampoc m'atreveixo en calent a parlar gaire sobre aquesta sentida pèrdua. No parlaré a fons del darrer cop que vam sopar plegats a Barcelona, ni del projecte que teníem entre mans, ni de la casualitat que ha fet que aquest migdia estigués fullejant un llibre que recull algun dels seus contes.
Ara per ara només em veig en cor de dir que ser lliure és no tenir por. I Porcel, crec, que per sobre de tot ha estat un narrador de la vida que mai n'ha tingut per a res. No tenir por t'allibera. No tenir por et fa molt gran.
Referent de mites, conceptes, vida i somnis. Referent de tantes coses avui en Baltasar ens ha deixat una mica més fràgils, una mica més enfortits, una mica més sols.