Porcel (I)

Ha mort un dels meus referents. Aquesta passada tarda a quarts de vuit l'Oriol m'ha trucat informant-me que a Lavanguardia.es avisaven en última hora de la defunció de Baltasar Porcel. Les trucades, després, s'han anat succeïnt. En Joan. En Ferran. En Llorenç. Els pares. Emoció, sensació d'estupor. Perquè sovint tot i que les notícies no siguin sorprenents -sabia del seu ingrés, sabia del seu delicat estat de salut- la mort d'una persona que has conegut i viscut mai et deixa indiferent.
Tampoc m'atreveixo en calent a parlar gaire sobre aquesta sentida pèrdua. No parlaré a fons del darrer cop que vam sopar plegats a Barcelona, ni del projecte que teníem entre mans, ni de la casualitat que ha fet que aquest migdia estigués fullejant un llibre que recull algun dels seus contes.
Ara per ara només em veig en cor de dir que ser lliure és no tenir por. I Porcel, crec, que per sobre de tot ha estat un narrador de la vida que mai n'ha tingut per a res. No tenir por t'allibera. No tenir por et fa molt gran.
Referent de mites, conceptes, vida i somnis. Referent de tantes coses avui en Baltasar ens ha deixat una mica més fràgils, una mica més enfortits, una mica més sols.