29 de gener del 2006

el safareig està mullat

A casa meva els marcs de les portes i les finestres s'han inflat a causa de la humitat i l'aigua de la pluja. Al menjador, petit saló amb vistes al pati del safareig, hi estic en silenci i m'hi adormo. Sento de fons les goteres de les canaletes de la teulada que acondueixen l'aigua i la fan caure sorollosament al terra enrajolat de la terrassa.
Fa molt de fred, la meva estufa elèctrica batalla a contrarellotge per escalfar-me arraulit al sofà.
Continua plovent tot un dia, i dos, i tres dies. Com que no tinc ni televisió ni internet, sembla, una mica, que estigui vivint a un poblet de muntanya. A estones, quan el xàfec para, se senten, distrets, els ocells amagats.
Benvingut a casa.

20 de gener del 2006

buleria del carrer de la palma

Quan em topis amb la gavina de pluma blanca,
potser estaré assentat a un portal del carrer de la palma//

On un gamberro gitano toca bulerias tot el rato,
a la terrassa d'un cinquè pis sense instal·lació elèctrica i amb gas butano//

Quan em topis amb la noia del vestit de lli blanc,
pregunta-li si torna de la platja que es veu des dels bancs de Can Xammar//

Les terrassetes brunzen de lluna girada,
un joier boig d'anells es planta a la taula i reclama un marratxí d'aigua cremada//

Quan em topis amb una rumba a les ombres del Callao,
arramba una cadira de fulla de palma i demostra que no ets un paio//

Quan em topis amb una buleria al carrer de la palma,
xiula les noies i canta bolandes,
entre el tornassol i el pati de la fàbrica,
ressona una buleria del carrer de la palma.

12 de gener del 2006

guerrilla 01

El 24 de gener del 1939 a quarts d'onze del matí una camioneta carregada de caixes amb ampolles de whisky escocès es va quedar encallada en una cuneta de la carretera de l'Arrabassada, a tocar de l'entrada d'Horta. El sistema de refrigeració havia explotat i una roda s'havia esclafat contra un dels topants del marge.
Els dos conductors eren soldats de l'exèrcit popular que s'havien incorporat a files feia encara no deu mesos. Un es deia Ferran, tenia 21 anys i era d'Argentona. L'altra es deia Tomeu, tenia 19 anys i era de Llucmajor. La carretera estava deserta. Només cada cinc minuts passava una motoreta de fabriació francesa amb els enllaços del general Rojo, que des de dalt del Tibidabo i Collserola observaven l'avanç dels feixistes pel Llobregat.
En Ferran i en Tomeu es van posar a fumar, arrepenjats al capó del vehicle. Al cap d'una hora va arribar un cotxe oficial amb dos soldats armats amb ametralladores i el sergent Sergei, que amb un castellà d'alè d'accent oriental i un front suat va preguntar què cony havia passat, que perquè el carregament de whisky no estava ja camí de Caldetes serpentejant la Nacional II, cap al nord.
A sota, Barcelona fumejava en petites columnes per l'Eixample, la Barceloneta, el Port i la desembocadura del Besòs, els avions italians no paraven, en la llunyania de l'altura, de bombardejar. El martelleig somort de les explosions.
En Ferran sabia que aquella camioneta la revendria el fill de puta del soviètic a un contrabandista de Malgrat a cent pessetes republicanes l'ampolla. Sergei se'ls va mirar i els va exigir que fessin alguna cosa. Tomeu i Ferran va recollir les seves bosses de bandolera i les americanes verdoses de militars, els cascs i les claus de la camioneta. I sense dir res van començar a desertar com déu mana, deixant el Sergei i el seu carregament de licors penjat al mig de la carretera. I lentament van baixar caminant la curva, xiulant. El sergent rus xisclava als seus dos soldats que disparessin als desertors. Els seus crits ressonaven en les parets de la carretera. Tomeu i Ferran ni es van girar. El cel estava gris i feia molt de fred.
"Por la revolución obrera" cridava Sergei. "Por la nueva República socialista de España" sanglotava el sergent.
Quan els dos nois van desaparèixer rera la curva, el rus es va clavar un tret al cap.

6 de gener del 2006

discursar

Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni. M'ha agradat perquè en el balcó posterior de l'Ajuntament, amb els reis mags que acabaven d'arribar de la cavalgada, se li ha esquerdat la veu i ha parlat de feina, de salut per als joves i la gent gran, d'autocrítica amable i projectes de futur per a tots. M'ha agradat, perquè el meu alcalde, a quarts de nou d'aquest vespre, amb una plaça plena de nens bocabadats amb les corones i els estandards de plomes, ha recordat la mort, i ha lloat el futur, i ha explicat que els nens i nenes han de jugar a les places i els carrers i les escoles de la ciutat.
Defugint del que sempre defujo, avui diré que m'ha agradat el discurs del meu alcalde, en Joan Antoni.