18 de març de 2019

Cartes de Toulouse: RestoU (VI)

El RestoU és el nom que rep el menjador universitari de l'Universitat Toulouse 2 - Jean Jaurès. Obre a les 11:45 i tanca a les 14 hores en punt. De dilluns a divendres. És un edifici sencer, a l'oest del Campus, d'una sola planta i amb les parets grises i les portes vermelles. Té dues ales amb dotzenes de taules blanques i llargues. En un migdia hi poden arribar a servir dos mil àpats.
Entrant, plat du jour, panet integral i postres, 3,25 euros per la gràcia de la República Francesa. Aigua a voluntat en gerres a les taules, com si fóssim de colònies. L'ambient és sorollós, ple de veus diferents, totes barrejades. Al meu costat una parella d’estudiants d'Arts i Lingüística parlen sobre on marxar d'Erasmus el curs que ve. A la taula del davant un quartet de vint-i-pocs anys fan broma de forma sorollosa. És divendres. Comença el cap de setmana. Més enllà dues noies s'acaben les hamburgueses mentres repassen uns apunts. En solitari, davant un envàs buit de crema de xocolata, una noia amb faldilla vermella i un monyo al cap llegeix de forma elegantíssima un llibre sobre la història de la música.
Buido els plats i deixo la safata i els coberts a la guixeta de neteja. Abans de marxar passo a recollir un cafetó. El meu accent anima el cambrer a dir-me amb un castellà simpàtic que ell va estar un any vivint a Barcelona. "Tibidabo, los Búnquers, la Fiesta, Multicultural. Barcelona es guay". Jo somric, i penso com una ciutat pot acollir tantes ciutats. Em deixa el noisette curt de cafè a quatre-vingt-dix cèntims.
Quan surto del RestoU està espurnejant com espurneja a Toulouse. Molt a poc a poc, amb gotetes petitíssimes que es queden enganxades a la llana del meu jersei marró. Em mullaré quan torni amb velotoulouse, penso resignant-me. L’ambient, ja encarant la tarda, aquí, al mig del campus, és assossegat. Les facultats, separades per àmplies esplanades, es connecten per uns camins de ciment gris. Tothom, obedientment, hi passa.
Uns nois amb jupa negra i pantalons foscos reparteixen uns fulletons del cercle d’estudis marxistes. Camí de la biblioteca un grup de sis o set persones enganxen cartells de Go Vegan sobre una enorme cartellera. Un noi carregat amb la guitarra i una motxilla pleníssima passa fent equilibris amb la bicicleta, camí del centre. Com a reacció em poso la caputxa de l'abric verd. I penso que la vida universitària en  qualsevol campus públic té sempre aquest aire de convivència tranquil·la, de realitat heterogènia, de respecte mutu, d'ordre i aventura. Tot cohesionat per una certa precarietat que sembla, malgrat tot, feliç.

Cartes de Toulouse: L'anarquista (V)

Fa fred a Toulouse. Aquest final de gener ha portat gebra gairebé cada matí. A primera hora, quan encara s'està fent de dia, el baf dels cotxes, de les xemeneies, de les persones, confereix un aspecte irreal als carrers. A mig matí, els núvols compactes i grisos, com un tapís enorme, es concentren baixos, a prop de la terra. I la fredor sembla accentuar-se. Així cada dia.

Pensava en aquest fred mentres passejo en silenci per aquest cementiri desert de Rapas, situat entre el Garona i els barris de Saint Cyprien i Fer a Cheval. És un cementiri mitjà, amb la seva casa d'enterramorts i set avingudes transversals, envoltat de cases per totes bandes. Un mur de dos metres d'alt antic i ple de verdet fa de separador amb la zona dels vius. Des de la finestra de casa nostra el veiem, llunyà, el cementiri. Els xiprers i els castanyers estan plantats tant als vorals com a les seves avingudes.

S'hi respira un ambient relaxat. No és el primer dia que venim al cementiri. Poques setmanes després d'arribar a la ciutat, una tarda de dissabte, hi vam entrar, buscant la tomba de Federica Montseny. Cap planell indica on està enterrada una de les grans dirigents anarquistes europees del segle vint. Després de deambular una bona estona, el jardiner municipal va fer-me un planell al terra de sorra, amb un rasclet de ferro. La tomba de Montseny queda a segona fila, dissimulada, en un camí secundari, damunt un parterre esventrat per les arrels. No és la única anarquista de Toulouse. N'hi ha d'altres. N'hi ha hagut d'altres. Moltes altres. Per exemple l'aragonesa Amparo Poch, que passava visita clandestina com a metgessa al 44 de la rue Jonquieres. També hi havia dones d'esquerres, republicanes, que no van dubtar d'anar al front durant la Guerra Civil, com la mestra Natividad Yarza, la primera alcaldessa de l'estat espanyol. Natividad va acabar els seus dies fent de planxadora en un petit pis al centre de Toulouse i va acabar morint amb 87 anys pobre i sola. Com Yarza, centenars de dones exiliades republicanes van acabar malvivint treballant en l'economia submergida -cosint, rentant, plegant- i sobrevivint a base de la solidaritat entre les iguals. Una doble derrota. 

Amb l'hivern, el cementiri de Rapas és més colpidor. Al silenci, a la soledat, s'hi suma aquest fred gris. Penso en l'anarquista. La revolucionària. Aquelles dones que van donar la vida per una revolució i un model de societat fraternal, progressista, lliure. Que van decidir fer una guerra i després de combatre, marxar a l'exili. I que van resistir a l'estranger enmig del silenci, la misèria i la indiferència. Resistència, quina paraula tant bonica i actual i trista i carregada de futur a la vegada.

Malgrat el fred, soc aquí, passejant entre els xiprers del cementiri de Rapas un matí d'hivern. I en Simó em crida de lluny, abrigat amb l'anorac gris i un capell de llana negre, amb la veu d'un nen de dos anys i mig que no és capaç encara d'entendre tot l'horror de l'exili, de la guerra, del feixisme, de l'oblit. I em crida per jugar a perseguir-nos pels senderols del cementiri. No molestarem a ningú. No hi ha ningú a qui molestar.

Damunt la tomba de la Federica, cada cop que hi he anat, hi ha algun clavell, alguna flor resseca, algun mocador vermell i negre o banda tricolor republicana desgastada pel sol i la pluja. Sempre quedarà algú que recordi l'anarquista, penso, mentres es posa lleugerament a ploure. Sempre quedarà algú perquè mai hem estat sols del tot, malgrat tot. Malgrat tot. I perquè el que ens resta de la revolució és aquesta energia alliberadora, per sempre reparadora, que fa que inclús en els hiverns més terribles, acabis intuïnt que arribarà la primavera. A La Gazette Utopia escrivien l'altre dia; "Ce qui triomphe, c'est la force vitale, la joie en tant qu'énergie réparatrice, libératrice. Et c'est cet héritage que nous lègue".

Foto: Wikimedia Commons (llicència CC) [link de llicència CC: https://creativecommons.org/licenses/by-sa/2.0/deed.en]