18 de març de 2019

Cartes de Toulouse: RestoU (VI)

El RestoU és el nom que rep el menjador universitari de l'Universitat Toulouse 2 - Jean Jaurès. Obre a les 11:45 i tanca a les 14 hores en punt. De dilluns a divendres. És un edifici sencer, a l'oest del Campus, d'una sola planta i amb les parets grises i les portes vermelles. Té dues ales amb dotzenes de taules blanques i llargues. En un migdia hi poden arribar a servir dos mil àpats.
Entrant, plat du jour, panet integral i postres, 3,25 euros per la gràcia de la República Francesa. Aigua a voluntat en gerres a les taules, com si fóssim de colònies. L'ambient és sorollós, ple de veus diferents, totes barrejades. Al meu costat una parella d’estudiants d'Arts i Lingüística parlen sobre on marxar d'Erasmus el curs que ve. A la taula del davant un quartet de vint-i-pocs anys fan broma de forma sorollosa. És divendres. Comença el cap de setmana. Més enllà dues noies s'acaben les hamburgueses mentres repassen uns apunts. En solitari, davant un envàs buit de crema de xocolata, una noia amb faldilla vermella i un monyo al cap llegeix de forma elegantíssima un llibre sobre la història de la música.
Buido els plats i deixo la safata i els coberts a la guixeta de neteja. Abans de marxar passo a recollir un cafetó. El meu accent anima el cambrer a dir-me amb un castellà simpàtic que ell va estar un any vivint a Barcelona. "Tibidabo, los Búnquers, la Fiesta, Multicultural. Barcelona es guay". Jo somric, i penso com una ciutat pot acollir tantes ciutats. Em deixa el noisette curt de cafè a quatre-vingt-dix cèntims.
Quan surto del RestoU està espurnejant com espurneja a Toulouse. Molt a poc a poc, amb gotetes petitíssimes que es queden enganxades a la llana del meu jersei marró. Em mullaré quan torni amb velotoulouse, penso resignant-me. L’ambient, ja encarant la tarda, aquí, al mig del campus, és assossegat. Les facultats, separades per àmplies esplanades, es connecten per uns camins de ciment gris. Tothom, obedientment, hi passa.
Uns nois amb jupa negra i pantalons foscos reparteixen uns fulletons del cercle d’estudis marxistes. Camí de la biblioteca un grup de sis o set persones enganxen cartells de Go Vegan sobre una enorme cartellera. Un noi carregat amb la guitarra i una motxilla pleníssima passa fent equilibris amb la bicicleta, camí del centre. Com a reacció em poso la caputxa de l'abric verd. I penso que la vida universitària en  qualsevol campus públic té sempre aquest aire de convivència tranquil·la, de realitat heterogènia, de respecte mutu, d'ordre i aventura. Tot cohesionat per una certa precarietat que sembla, malgrat tot, feliç.

Cap comentari: