12 de maig de 2015

3000: un videoclip per recordar allò més bell

Aquest diumenge el vam presentar a El Públic. 3000 és el videoclip que he realitzat per al cantautor mataroní Marc Ràmia. Amb en Genís Serra i l'Helena Bou de Clack vam marxar un dissabte sencer d'excursió amb deu nens i tres monitors i n'ha sorgit una història corrent però bella.

He dirigit aquest videoclip com si tornés a obrir un antic àlbum de fotografies. I de sobte he recordat les aventures al meu esplai, el Garbí. On ens vam fer grans i vam descobrir coses extraordinàries. I de sobte vivia de nou vespres de guitarra, esterilla i rotllana en un bosc de l'Alt Empordà o una ruta de quatre dies pels pirineus del Rosselló. I pensava en un relat que parlés de coses importants. De la convivència, del viatge, de l'excursió, de la descoberta.

Un dels moments més importants de la meva vida ha estat quan amb catorze, quinze, setze anys he descobert en primera persona paraules com comunitat, solidaritat, cooperació, autogestió o responsabilitat dins un marc d'educació en el lleure. Si sóc qui sóc és perquè al meu ADN hi tinc forjada la marca kumba per sempre. Crec que això es transmet a 3000. Amb en Marc ens vam entendre al segon. Ell ha estat molts anys cap del cau escolta La Soca. I amb en Genís rodar i muntar ha estat facilíssim, ell també fa de coordinador a l'esplai Olla de Grills. Només hem hagut de posar-nos a rodar i tot ha sortit la mar de bé.

En Sergi i la Íria, que han fet de monitors, i les deu noies i nois d'entre dotze i tretze anys que han volgut sortir han estat espectaculars. Recordo el fred de febrer que feia a les tantes de la nit en la darrera localització del rodatge, en un bosc a Vilassar de Dalt. I la professionalitat de tots ells per continuar interpretant malgrat el cansament i la baixa temperatura. Amb el temps deixem de ser nens. Després deixem de ser caps i monitors. I diuen que ens fem grans. Però allò més bell, l'aventura de fer-se gran entre companys i recorrent el país, resta en la memòria. D'això parla, sobretot, el videoclip 3000.

9 de maig de 2015

Els veïns de dalt

Totes les parelles tenen vicis. I posar-les en escena pot ser divertit i punyent a la vegada. En la comèdia que el director Cesc Gay porta al Teatre Romea de Barcelona, Els veïns de dalt, allò que destaca més és l'enorme efecte mirall que genera. La incomunicació, els temors, les renúncies, les derrotes íntimes. Però també la ironia, els recolzaments mutus, l'amor que encara perdura. Tantes coses que un mateix ha viscut en primera persona... i en parella. La platea i l'amfiteatre, plens fins a la bandera, no van parar de riure. I en algun moment també de callar com si la sala fos buida. L'ambivalència, l'eterna sensació d'aquell espai on la parella pot fer-ho tot però també ho pot ensorrar tot.

L'experiència de Cesc Gay d'apropar-se a la posada en escena teatral em va semblar molt interessant. Com es troben el teatre i el cinema? Com canviem plans curts i plans generals amb moviments d'actors per l'escenari? Com canviem director de fotografia per un tècnic d'il·luminació? El resultat és molt pop, molt Cesc Gay, molt fàcil d'empassar. Què fàcil que ho fa això de dirigir una obra de 75 minuts com si fos una tele-movie costumista per a TV3! Tenia pendent parlar-ne, malgrat no entri a fons amb el paper dels actors. Avui volia parlar de la feina d'aquest director que diu ben alt que dirigir una història és allò realment important, obviant si anem per televisió, cinema o teatre.


4 de maig de 2015

Fràgil

De tant en tant et recordaré. Recordaré amb intensitat els dies en que tu i jo ens sentíem lliures, i forts, i ens dedicàvem somriures com si dedicar-nos somriures fos gratuït. I recordaré, sobretot, com ens estimàvem. Ens vam estimar tant que no ens en sabíem avesar. Vam reconèixer les geografies dels nostres cossos centímetre a centímetre. Vam incendiar cadascuna de les cantonades per on vam passar. Vam incendiar vesprades clandestines amb missatges de text i paraules en codi. Vam dir-nos allò que brollava de dins sense entendre massa què ens passava. Gairebé sempre ens ho dèiem mirant-nos als ulls.
Si et dic que et recordaré de tant en tant és perquè ho faré. Recordaré com són de fràgils les coses. El teu somriure. Els teus llavis. La teva esquena. Els teus cabells recollits en un monyo. Recordaré també les cites que ens dedicàvem, sovint en secret. Que les coses importants no són coses. Que viure la vida pensant que ets infinit és possible. Que l'essencial és invisible als ulls. Que el món necessita persones i no llicenciats. Que quan una persona somriu il·lumina a les que té al voltant. De tant en tant recordaré totes i cadascuna d'aquestes coses. I estic convençut que continuaré pensant que malgrat una cosa sigui fràgil val la pena perquè també pot ser bonica, apassionant i extraordinària.