Fràgil

De tant en tant et recordaré. Recordaré amb intensitat els dies en que tu i jo ens sentíem lliures, i forts, i ens dedicàvem somriures com si dedicar-nos somriures fos gratuït. I recordaré, sobretot, com ens estimàvem. Ens vam estimar tant que no ens en sabíem avesar. Vam reconèixer les geografies dels nostres cossos centímetre a centímetre. Vam incendiar cadascuna de les cantonades per on vam passar. Vam incendiar vesprades clandestines amb missatges de text i paraules en codi. Vam dir-nos allò que brollava de dins sense entendre massa què ens passava. Gairebé sempre ens ho dèiem mirant-nos als ulls.
Si et dic que et recordaré de tant en tant és perquè ho faré. Recordaré com són de fràgils les coses. El teu somriure. Els teus llavis. La teva esquena. Els teus cabells recollits en un monyo. Recordaré també les cites que ens dedicàvem, sovint en secret. Que les coses importants no són coses. Que viure la vida pensant que ets infinit és possible. Que l'essencial és invisible als ulls. Que el món necessita persones i no llicenciats. Que quan una persona somriu il·lumina a les que té al voltant. De tant en tant recordaré totes i cadascuna d'aquestes coses. I estic convençut que continuaré pensant que malgrat una cosa sigui fràgil val la pena perquè també pot ser bonica, apassionant i extraordinària.