Cançó de cap de setmana

Ha estat un cap de setmana intens. De taral·larejar melodies conegudes. D'emocionar-me escoltant lletres d'amor i revolució. Divendres al vespre acudeixo amb en Marc Ràmia a la presentació del disc d'en Jordi Montañez, cantautor d'Horta, al Centre Cultural Albareda. Ho fa dins el Festival Barnasants, que celebra els vint anys. Alça el puny. Tanca els ulls per cantar. Recorda les bruixes, els herois, les petites revoltes, la Barcelona que ja no coneix. Versiona Ovidi, recorda Montserrat Roig. I és només quan està tocant la darrera cançó dels bisos, Anòxia, que recordo que li he fet de director del seu videoclip i que podrem estrenar en tres o quatre dies. Amb en Jordi ens uneix una visió generacional i política de la realitat. I ens hem trobat gràcies a una amistat comuna, la dramaturga argentonina Laia Alsina, que saludo entre el pati de butaques. Al sortir ens trobem amb la Meritxell Gené, la meva cantautora lleidatana preferida. Sopant al carrer Blai -on ens porten la Laia i en Roger, veïns del Poble Sec, acompanyats per l'Alexandros, l'Anna i en Carles- recordàvem com ens vam conèixer, en el rodatge del llargmetratge documental "Bon cop de falç" que jo dirigia. Parlàvem d'aquell matí de juny calorós i lluminós, quan el call barceloní tot just despertava, en el que vam filmar a la Meritxell amb un 2.8 de diafragma. I de com li buscava el serrell i el reflex metàl·lic de les seves arracades d'anella. Des d'aquell dia som amics.

El dissabte presenta disc en Marc Ràmia. Mataroní, rialler, despert. Capaç de clavar un cop de puny emotiu i sincer a la boca de l'estòmac. En sóc un entusiasta, i he col·laborat en els cors de Només hi encaixes tu, una de les balades del seu nou treball A la vora del malpàs. L'escenari és l'Euskal Etxea, al bell mig del Born. Un vespre de dissabte d'abril esperant per cantar. Quin privilegi. Seiem compartint fila de butaques amb en Jordi Montáñez, que avui també s'apunta a cantar amb en Marc. I tot va molt ràpid i molta gent especial em veu cantar. I feia tant que no cantava que recordo com m'agrada. I somric. Somric i m'abraço a en Marc gairebé com un germà. I en un backstage de llibres i terra de fusta allarguem una estona. I sé que entremig la Meritxell també ha presentat Branques, però no tinc el do de la ubiqüitat i resto acompanyant en Marc amb la meitat del cor allà on canta la Meritxell.

I tornem amb cotxe, i al Peugeot em quedo endormiscat al seient del darrera entre una guitarra i la finestra. I recordo totes les lluites i els somnis i les coses boniques que canta en Ràmia en les seves cançons, que formen part d'una cosa molt més important, la cançó. Una paraula singular plena de significats plurals i diversos amb una raó comuna: la poesia, la revolta, la èpica, el folk, la memòria, la guitarra amb sentit i raó. Avui volia parlar de cançó. D'un cap de setmana que s'ha mogut entre línies d'unes cançons que ens apel·len a canviar el món. Ho deia en Marc: intenteu ser feliços. Ho deia en Jordi, al final del seu concert: cal escollir entre la vida o la mort. Nosaltres, avui, fent el que fem, ja hem triat.