Pizzes, cinema, raglette, calçots.

Un cop hem menjat les pizzes, el divendres acabem fent allò que tant ens agrada. Fer el burro cantant en format playback cançons que punxem al youtube. Em poso la gorra i faig el burro, ballo com un pollastre i faig veure que canto amb un micròfon de mà inhalàmbric direccional semicardioide amb una espuma amb filtre pop. La Sara riu. I els seus somriures, ara, per mi, són molt importants, perquè sé que l'ajuden molt. La Maria, la Carla, la Laura. Totes riuen. I jo també. Fer el burro després de menjar unes pizzes un divendres a la nit amb tot el cap de setmana davant nostre és un exercici necessari.

Dissabte em plou al parabrises pujant per la C17 cap a Vic. I després el que em plouen són els ulls mirant Selma al cinema Vigatà, en una sessió de les quatre de la tarda amb sis persones. Igual que el dimarts, després de veure La voz dormida, m'adono esgarrifat que darrera nostra ens contempla el sacrifici i l'horror. I no sé si en som prou dignes. Al vespre sopo raglette. I A no vol parlar dels problemes a la feina. I ho entenc. Quan tots els somnis estan posats en una cosa que de cop i volta esclata. I me l'estimo molt, a A.

I diumenge s'escola en un camí enfangat aprop de Dosrius. Els bedolls grisos emmarquen un camí rectilini i majestuós per on en Roni corre esbalotat i nerviós, intentant ensumar totes les olors d'un bosc mudat encara de rigorós hivern. I després menjo calçots. I no parlem de l'àvia morta, malgrat hi penso en alguns moments. Perquè potser no tocaria, i seria injust per O ara treure el tema i esborrar-li la tímida rialla que porta posada des de que s'ha servit vi amb gasosa i comenta animat els plans de la seva nova casa. I perquè al capdavall, ell ja sap que em sap molt de greu. I acabem jugant a futbol entre dos gossos en un prat de sota la casa de pagès. Fins que el vent i el fred ens envia cap a casa.

I durant els tres dies penso. Penso molt. I escric. Escric molt. Sobre com pots tenir els peus en llocs preciosos i al costat de persones precioses i en el mateix moment el cap en una sala de concerts estreta, en una discoteca del barri de Sants o en un pis d'estudiants sense ordenar de Gràcia. Quan malgrat tot estires fils invisibles que discorren més enllà d'on ets tu. I a l'altra banda algú també els prem. I resteu així, desconnectats de pizzes, cinemes, calçots, sofàs i sales de concerts. Però connectats per alguna cosa molt més profunda.