I malgrat tot, creure en Europa.

I malgrat tot, creure en Europa. Creure-hi en els seus dies més grisos des de fa dècades. Creure-hi perquè tens la convicció que continuem sent alguna cosa junts. I malgrat tot, creure en Europa. La mateixa Europa que em va permetre ser estudiant Erasmus a Dinamarca. El mateix tipus d'estudiant que ha perdut la vida aquest cap de setmana a l'Ebre amb nom de noies finlandeses, hongareses, alemanyes, poloneses, britàniques, italianes o franceses. I malgrat tot, creure en Europa. Escollir Budapest no de forma aleatòria sinó per anar a veure les escales de l'Estació Central plena de parells sabates que deixen cada dia desenes de ciutadans europeus hongaresos. Aquelles sabates que representen la queixa sorda i silent de ciutadans europeus que clamen que Europa hauria de ser solidaritat i justícia. Perquè per sobre de tot tenim la ciutadania europea. Per sobre de Comissions. Per sobre de Parlaments. Per sobre de caps d'estat. Som ciutadans europeus indignats i incrèduls amb l'ominosa reacció dels nostres dirigents continentals. Budapest no com a casualitat, sinó com a inici. La vella Europa, l'antiga ciutat dividida. I malgrat tot, creure en Europa. En la seva memòria; en Argelers-sur-mer, Dachau, Mostar, Calais, Lampedusa o Ceuta. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en el seu futur: en aquells ciutadans europeus que tard o d'hora serem tants i a tants llocs que aconseguirem que la nostra bandera sigui la solidaritat. I malgrat tot, creure en Europa. Creure en les oportunitats, la ciutadania, la memòria, la solidaritat. Creure en el futur. Creure en la meva dona embarassada passejant per les ribes de Budapest al principi de la primavera. I malgrat tot, creure en Europa.