Programar música en directe s'està convertint en una petita heroïcitat. Aquest cap de setmana baixa la persiana la taverna Atzucac, que durant divuit anys ha ofert de forma irregular concerts. Hi he vist tocar des d'en Marc Ràmia a Carles Belda, passant per La Coixinera o en Cesk Freixas. I multitud de DJs -a can Atzucac sempre n'han dit PDs- que han amanit amb beats i ritmes dotzenes de matinades. Trobaré a faltar l'Atzucac; perquè hi vaig des de l'adolescència tardana. I allà hi he viscut multitud d'històries.
La música necessita que la cuidin. Quan va tancar El Dau ja ho vaig dir. Després va tancar l'Arcàdia. I ara l'Atzucac.I la música continua desatesa, desamparada. En parlava avui, amb portada inclosa, El Tot Mataró. En l'article hi surto defensant que "els concerts fan ciutat, no són soroll". Venia a dir que sovint tot depèn de la òptica amb que es miri un fenomen. La música pot ser una problemàtica, un tema de llicències i condicionants. Però la música també pot ser cohesió social, diàleg cultural, capitalitat i atracció turística i aposta per músics emergents locals. Des d'El Públic hem optat per aquesta segona mirada sobre la música en directe. Una mirada que valori els espais de resistència cultural que aposten per entendre que sense cultura de base i tercer sector, sense militants de la cultura musical, una ciutat com Mataró deixa de tenir bona part del valor que podria tenir. Tant de bo, tard o d'hora, la cosa canviï.
[Fotografia cedida de l'article d'El TOT Mataró]
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada