Nit dedicada a tu

I surto al balcó, sí. Penso en els hiverns freds. I penso que en aquells hiverns freds no m'atrevia a sortir al balcó. Deixo la porta oberta, que en silenci s'esglaia i protesta perquè les cortines blanques voleien, repintades de taronja de farola de vapor de sodi, empeses per l'aire fred que es cola al menjador. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu no ho sapigues. Penso sovint en tu. Penso sovint en tu especialment quan surto a un balcó o a un terrat. Penso sovint en tu especialment quan és de nit i és tard. En aquella hora en que el silenci només el trenquen els gossos insomnes i els camions de la brossa grinyolants. Aquesta nit està dedicada a tu, malgrat tu ara dormis. Tremolo amb un calfred feble, i recordo de forma seqüenciada Cabré parlant de les estrelles a Senyoria, la guitarra esquerdada de Calle 13 a Latinoamérica i el cartell d'aquella pel·lícula anglesa que ens ha quedat pendent d'anar a veure plegats. Torno a entrar i tanco la porta del balcó, molt suaument. I mentres m'encamino al llit queda al defora la nit que continua ben plantada reclamant-te atenció.