Ens coneixíem de vista. Ens havíem vist dotzenes, centenars de vegades.
Fa un parell de caps de setmana, ho recordo bé, ens vam creuar a les escales de davant l'Atzucac. Feien el Barça-Milan per la tele i ens vam assentar de costat per veure'l a la tele de la taverna. Va anar a buscar una cervesa, una mitjana, i jo vaig ocupar tot el tamboret. Quan va tornar ens vam mirar, i somrients els dos, vam ocupar a mitges l'únic tamboret lliure. El coneixia de vista. Recordo la seva mirada fosca, els seus cabells negríssims.
Al marxar del local li vaig tocar lleument l'espatlla i vaig dir un adéu despistat, mentres m'embolicava amb la bufanda i obria la pesada porta.
Bon viatge, amic. Potser aquella va ser la millor manera de deixar-nos de veure per sempre. Bon viatge, nano. Bon viatge.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada