Fronteres pendents

Gairebé sempre pensem  que les nostres històries són diferents. Que són úniques. Que no acabaran malament. Que malgrat tot, tindran l’atzar, la fortuna i la trajectòria precisa que evitarà que aquestes nostres històries acabin en hecatombe completa. En naufragi del Titanic. En avió desaparegut del mapa del radar en algun indret de l’Oceà índic. I malgrat pensar que som diferents, alguna cosa impossible d’entendre ens arrossega a viure com tothom. Acabem vivint petits, pragmàtics i enlluernats en els marges d’unes fronteres marcades per les grans decisions vitals que no ens permetrem prendre.

Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) explica amb Dies de frontera (Proa, 2014) la història de dos personatges, en Pau i la Teresa, que conviuen feliçment en parella en un pis de lloguer a la Figueres del 2013. Dues persones que en la línia que voreja els trenta-i-molts i els quaranta-i-pocs entren en crisi per una infidelitat d’ell.  Això desencadenarà una catarsi, un trencament de la relació, que els portarà a tots dos a reflexionar i a enfrontar-se a totes les aduanes pendents.

La obra, guanyadora del Premi Sant Jordi 2013, és una història coral, allargassada i construïda en base a un collage d’èpoques i moments que van des de finals dels setanta fins a l’actualitat. Un anar i venir permanent, com qui salta d’un video a l’altre del Youtube. En ella veiem al detall les vides d’en Pau i la Teresa. Descobrim els seus orígens familiars, les seves relacions amb els amics i germans, les seves vocacions, i sobretot, les seves renúncies. Perquè Dies de frontera és també una enumeració de les renúncies –a no perdonar, a recordar, a lluitar, a fer-se gran, a les obligacions.

Els protagonistes de Dies de frontera són el paradigma d’una generació concreta, la nascuda a finals dels setanta. La generació que el propi autor denomina “la última generació”; la que ja no ha viscut la joventut veient néixer Raimon o Jimi Hendrix, sinó escoltant Sopa de Cabra o Oasis.. Una generació que s’ha quedat atrapada en una zona franca sense saber massa cap a on creuar totes les fronteres pendents. I l’eterna sensació d’arribar tard. Tard a estabilitzar-se econòmicament –el retrat de les bambalines dels instituts de secundària des de la òptica d’en Pau com a professor interí és demolidor- o a construir alguna cosa per sempre –l’enorme pes del tenir fills plana durant tota l’obra en la jove parella. “Tenir fills? Aiaxò encara no toca” diria relaxat en Pau des d’una terrassa de la Rambla de Figueres o la Teresa fullejant un llibre d’artista en una galeria d’art del call de Girona.

Menció a part mereix la construcció de la geografia de la frontera que tant bé desenvolupa Pagès. I no només perquè sigui empordanès. L’atlas literari de la novel·la es desplega en aquesta desconeguda zona fronterera, a voltes amb noms francesos, que es mou del Castell de Sant Ferran de Figueres fins a la Jonquera i Els Límits. I ens ensenya una visió concreta i personal d’un Empordà que és absolutament real però allunyat de la visió de postal a la que ens han acostumat els anuncis d’Estrella Damm. Ni Cap de Creus ni Cadaqués ni la badia de Roses. Ni barbacoes edulcorades ni passejos amb veler en un Mediterrani blau marí. Veurem una comarca amb el vestit girat i les faldilles aixecades, que impúdicament mostra cartells il·luminats amb neó, hipermercats a peu d’autopista, benzineres abandonades, elefants roses, botigues de cigars i licors barats, hotels de carretera, self-services Allyoucaneat, zones d’aparcament plenes de turistes francesos i sobretot, el soroll de l’AP7 que amb els seus llums il·lumina una història amb forts signes de desorientació per part dels seus protagonistes enlluernats, ensimismats, enganxats en l’anar fent. Per cert. No hi ha bosquets entranyables de l’Empordanet de Josep Pla, sinó el rastre del gran incendi del 2012 va calcinar part de la comarca. Aquests són els límits dels quals sembla que els personatges no siguin capaços de sortir.

Pagès Jordà manté amb Dies de frontera una personalíssima i postmoderna mania que ja el va popularitzar amb el seu darrer llibre Els jugadors de whist (Empúries, 2009): les referències a la cultura pop. En molts moments sembla que estiguem llegint un guió cinematogràfic o fins i tot un bloc de notes d’autor o un story board. La novel·la està escrita amb una prosa directa i fotogràfica. I sorprèn l’estructura: construïda a partir d’un centenar llarg de petits capítols que mesclen el diàleg teatral, l’enumeració de pàgines de Facebook, exercicis d’interpretació dirigits al lector o recreació de converses de WhatsApp. L’aire pop senyoreja la novel·la. I ho fa d’una manera natural i incrustada en les paraules. Com ara arrencar el primer episodi amb una cita del músic de La Bisbal d’Empordà Mazoni. O descriure una amant d’en Pau amb cent caràcters -“aquella noia no parlava, tuitejava. Exhalava frases d'un màxim de dues línies, fosques i contundents”. O citar els versos de Moustaki al darrer capítol, enmig d’un restaurant i una ampolla de cava. Ens trobem davant un àlbum de cromos pop. I malgrat tot, la història és trista, de coses pendents.

A Dies de frontera es diu que en Pau és més de mapes i la Teresa és més de música. Però això no importa quan parlem de fronteres. Els mapes i les músiques de les seves vides estan plens de fronteres. El silenci, els límits, les pors, els cansaments, les mares, les expectatives o les renúncies. Les fronteres pendents acumulades són tantes que no sabrem mai si seran capaços de traspassar-les.

[Exercici de Periodisme i crítica cultural sobre Dies de frontera (Vicenç Pagès Jordà, Editorial Proa 2014)]