La tarda s'acabava i la tieta va pujar a recollir farigola al tossal del dipòsit. Feia anys que no hi tornava, al poble dels estius de la meva infantesa. Fórnols és part de la meva petita pàtria. Em retrobo, entre camins, alzines i pedres, amb el meus morts, els meus records i també tots aquells nens que vam ser fa tants anys. Allà m'hi reconec. Allà hi soc feliç. Allà m'adono que viure també és plorar recordant els que ja no hi son i de sobte sentir els xiscles i les rialles dels infants que son nosaltres i que d'aquí a molts anys recordaran aquests prats i aquestes muntanyes, aquest paisatge, com un tresor inexpugnable.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada