29 d’octubre de 2019

In-Edit

Recordo quan el 2005 vam anar amb en Marçal a l'antic Teatre Principal de La Rambles, davant per davant del que llavors era la meva facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Vam anar a veure un documental d'un festival que acabava de començar, l'In-Edit. Recordo que vaig pensar; ostres, t'imagines que un dia hi estrenem, Marçal?
I tanco els ulls i allà érem. Estrenant Les Resilients al teatre del CCCB dins la programació de l'In-Edit Festival. Assegut en un seient on posava reservat. Veient a pantalla de cinema aquells fotogrames que durant setmanes hem estat polint i repassant amb en Joel, la Cristina, en Joan, en Jordi, la Carla, la Lídia o en Pol. Amb la pell de gallina. Encara sense acabar-me de creure el que hem estat capaços de fer. Des de la perifèria, des de la precarietat, des del respecte, des de la convicció, des de la cooperativa.
Han passat catorze anys; jo crec que per dins, no he canviat gaire. Per fora, puc dir que estrenem a l'In-Edit. Un somni fet realitat. Per dintre, continuo pensant que ho tinc gairebé tot per aprendre.

Cap comentari: