Després de deixar Santiago viatgem fent parada a la portuària Valparaíso -famosa pels seus ascensors antiquíssims que et traslladen de barranc en barranc, i des dels quals es divisa una extraordinària vista d'una ciutat que barreja una intensa activitat marinera i de mercaderies amb una certa decadència a la marsellesa: carrers brutíssims, cases ensorrades, vida al carrer, trafegueig mariner i immigrant. Acabem dinant en un petit cafè vegetarià al cerro Concepción, des d'on veiem com els petrolers i els vaixells de càrrega feinegen al golf de Valparaíso; la ciutat rosada pel sol ens acomiada i s'omple de llumets.
És hora de tirar cap amunt i començar a fer ruta. Marxem direcció nord; sis hores d'autocar i ens plantem a La Serena, una de les capitals del Norte Chico i on passem un parell de nits. I d'allà ens endinsem amb un microbus apunt de rebentar de persones que hi viatgem al Valle Elqui, una bellíssima consecució de petites valls que es van aproximant a la serralada andina. Arribem a Vicuña, una petita població de 20.000 habitants des d'on ens mourem. Acabem allotjats en una casa colonial espanyola reconstruida el 1905. En el pati interior hi ha un gran finestral des del que es poden veure les estrelles. Al menjador hi ha penjades les fotografies de l'avi de la propietària i constructor del casal. Valle Elqui gràcies a la seva absent humitat -molts dies propera a zero per cent- i un contrast de temperatures acusat, ha cobert les seves empinades valls de vinyes i més vinyes. Aquesta vall és una de les cunes del millor aiguardent que he provat, el pisco. Està ple de petites refineries, i a les tavernes de Vicuña diuen que pots beure del millor alcohol de Xile. Ho comprovo.
El Valle Elqui sempre ha tingut una llegenda de zona ufològica, plena d'energies magnètiques, avistaments extraterrestres, xamans amagats en coves solitàries, capvespres màgics on xiulen els núvols al passar per damunt les muntanyes... a la primera nit, i aprofitant una lluna gairebé nova pugem fins a l'Observatori Astronòmic Mamalluca. L'experiència és indefinible. Tot l'astrolabi possible, amb més nitidesa que mai, diàfan, davant nostre. Sembla que puguis dibuixar constelacions amb el dit. El silenci i l'absència de contaminació lumínica fa d'aquest lloc una finestra enorme a la grandesa dels astres. Aprenem les constel·lacions de l'Escorpí, la Cruz del Sur, les nebuloses de Magallanes i tot esdevé màgic davant tanta bellesa.
L'endemà, i sense haver vist cap ovni, amb un microbus ens arribem a Pisco Elqui, a més altura. A gairebé dos mil metres d'altura, i a peu de vinyes, serpentejant camps treballats per camperols silenciosos i petites poblacions amb nens riallers, el pisco i les estrelles es troben quan estem retornant a Vicuña i el sol ha pintat de rosat totes les muntanyes de la vall.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada