Fer un espot que parli de revolució

Fer un espot parlant sobre la revolució. I malgrat tot, aconseguir que en els fotogrames només hi aparegui gent, gent, gent, gent. Gent dempeus, digne, amb el cap ben alt, alçant els punys, els braços, les mans, amb l'espurna als ulls dels que saben que gairebé res és impossible. Enarborant pancartes, banderes, cartells, butlletes. He rumiat molt si la metàfora entre fer la revolució i l'acte de la Meridiana d'aquest onze de setembre no era excessiva, pornogràfica o indigne. Hi he rumiat. I la conclusió és que no. La conclusió és que no perquè fa massa temps que el clam de molta gent al nostre país és poder exercir el seu dret bàsic d'autodeterminació. I aquest dret, que és negat des de fa tant de temps, es converteix mica en mica en una protesta a ple pulmó per canviar un status quo que limita drets bàsics com aquest i en limita molts d'altres. L'habitatge. L'educació gratuïta. La igualtat davant la justícia.
Fer un espot parlant sobre la revolució. La primera vegada en que, diria, parlo explícitament de revolució. I ensenyo sofàs buits, en travelling in, en una enumeració de moments en que la gent deia prou des del carrer. Fer un espot que parli de revolució i pensar què em diria l'avi. I n'estic convençut que em diria que quan algú ens prohibeix drets bàsics, a partir d'una certa altura, el més sensat és aixecar-se del sofà i sortir al carrer. Perquè agradi o no, és des del carrer, el malmès, maltractat, calumniat carrer, des d'on tot comença a canviar. Des del nostre espai comú i col·lectiu, des d'on ens reconeixem en igualtat de condicions i simplement som ciutadanes i ciutadans. Potser la revolució més gran que podem fer és perdre la por a que el carrer torni a ser no el final, sinó precisament el principi.