Caràcter llatí

Què seria d'un Erasmus sense la seva essència llatina? Mica en mica hem anat fent colleta, i dels més de quaranta ara em faig amb una quinzena... i evidentment, les arrels culturals són unes, i no precisament ens unim a través d'una gran i fantàstica ciutadania europea que va des de Lisboa fins a Tallin... No. És senzill veure qui prové d'eslavia, o del bàltic o del mediterrani. I les formes de comportar-se, entendre les relacions humanes o dir les coses varien substancialment. Repeteixo, substancialment, en essència. Segons com, em sento més proper a un company del Senegal que no pas a un company de Lituania.
Parlo del caràcter llatí, de la proximitat que sento amb italians i francesos principalment. Aquí d'italians n'hi ha un munt. Potser una dotzena. I jo m'he fet amic sobretot de quatre: en Giuseppe, en Paolo, en Neri i la Barbarita. Són de Bologna, Roma i Sardinia. Són gent afable, de tracte fàcil, que prefereixen la sinceritat a la complexitat, i que sempre estan disposats a trobar-se amb tu, a intercanviar plats culinaris i nits de festa desmesurada.
En Neri i en Giuseppe van venir de Roma el mateix dia que comencàvem les classes. Són dos senyorets italians de 23 i 24 anys, i mai deixen de banda la importància del vestir bé, tot i que sigui un pentinat despentinat i uns pantalons foradats per sota el genoll esquerra amb unes bambes Adidas gastades. M'encanten. El dilluns passat vam anar a jugar a un poliesportiu on un cop per setmana es troben una vintena d'estudiants internacionals -quants xinesos, increïble, tan preparats, tan educats, tan futuribles- per a fer partidets. Vam estar dues hores. I va i en Neri es presenta amb la samarreta de la Juventus! En Pepe -com diem popularment a en Giuseppe- és un fan del Roma. Estan bojos pel futbol. Serà amb ells amb qui mirarem a algun bar de Roskilde els partits del FC Barcelona contra el Chelsea -me'n moro de ganes, la malaltia "FCBarcelona Confidencial" no m'ha abandonat- i l'altra eliminatòria de la Champions League entre la Juventus i el Reial Madrid. De festa són dels millors. És el motor llatí que condueix les festes el que m'ha reportat algunes nits inolvidablement boniques, divertides i carinyoses.
Per altra banda hi ha en Paolo. Ens uneixen més coses de les que em pensava. No només som veïns -aquí ser veí significa viure a menys de dos-cents metres- sinó que ens interessen coses similars, i tenim un tarannà semblant. Estudia comunicació i media de masses a la Universitat de Bologna. És prim i alt, amb una arrecada a l'orella i de tant en tant parla un italianocastellà molt còmic. Parlem de política, de cultura, de comunicació, de viure pel teu compte, de dones, de noies, de viatjar, de gastronomia, d'estimar, de lluitar, d'Europa. M'hi sento molt còmode.
També hi ha la Babara, més coneguda per Barbarita, el nom amb la que la vaig batejar. I és que sembla una nina. Prové de la menuda illa de San Antiocco, a l'extrem sud de Sardenya. És fosca de cabells i d'ulls, i sempre somriu. És petitona, no deu fer més de metre i mig. Però és la noia més elegant que he conegut. I com vesteix! Li dic sovint que és una noia sarda que hauria hagut de néixer a Milano. Ella somriu, és molt tímida. Però almenys quan parla amb el seu somriure és sincera, és llatina.
Un altre gran tema són els francesos. Però es mereixen un post en solitari. Però faré una excepció amb en Renaud, canadenc quebequès, el meu altre gran puntal a Roskilde. Alt, guapo, ros, fort, sembla un super heroi. Té un nivell d'anglès semblant al meu... a casa seva sempre han parlat francès. I es nota que és de Quebec i no de Canadà, perquè els americans que he conegut -en Lenny i en Michael- són tant diferents, tant continentalment diferents... Renaud té encadilades unes quantes noies. És normal. Però sovint em parla de la seva nòvia que ha deixat a l'altra banda de l'Atlàntic. Diu que se l'estima, però que tot això és diferent a la seva realitat que coneixia, que està descol.locat. Tots ho estem una mica. Temps al temps. Ahir vam parlar sobre el seu avi, que va lluitar a Normandia i el dia D estava a les plages de Utah. Jo li parlo dels avis que van lluitar a la Guerra Civil. Li dic que el seu avi va ser guanyador de la guerra. Que els avis que van lluitar a la guerra civil la van perdre. I que com canvien les coses, per déu, quan es guanya o es perd!
Juntament amb en Pepe, en Neri, en Paolo i en Renaud hem creat el Poqueríssimo Group. És una espècie de comunitat identitària. Ens ho expliquem tot. Estem al corrent del que fan els altres. Som cinc asos que se la juguen a una terra estrangera tan freda. Però no passa res, perquè el nostre caràcter llatí ens uneix, ens ajuda, ens salva.