21 centimeters

Ahir vam escurcar la sortida a Helsinbørg a causa de la intensa nevada que està assolant Jutlàndia i l'oest del Bàltic. Abans de tornar abans d'hora amb les furgonetes Volskwagen vermelles de nou places amb les que ens hem mogut per al nord de Sealand, vaig poder conduir-ne una durant una cinquantena de quilòmetres a través de carreteres gelades. Quina meravella, Dinamarca gelada, un immensa catifa de neu, un gran decorat de blancor impoluta, petites poblacions de cases de teulades afilades i esglèsies centenàries, tanques de fusta al marge de l'asfalt, el silenci del motor diesel i les converses dels companys de viatge. I el vent aixecant nuvols de pols de neu que s'arremolinen al pas de la meva Volkswagen vermella. Quina meravella, la terra de Sealand nevada com un miratge nòrdic. Després ens hem perdut un parell d'hores pels carrers de Copenhaguen, i allà hem recollit uns quants companys que havien anat a passar el cap de setmana a la ciutat danesa de Malmö. Jo llavors ja eh fet de copilot, i he viatjat en una furgoneta amb en Magnnus, noruec de 23 anys, fort com un roure, ros i rialler, grandíssim cor, antic membre de la guàrdia reial noruega.
Al arribar a la universitat he hagut d'agafar la bicicleta i fer els dos quilòmetres escassos fins a casa sota una autèntica nevada insuportable. He acabat caminant arrossegant la bici al meu costat. He arribat congelat i extenuat. El dia en que he passat més fred, per déu!
Ja a casa, una dutxa d'aigua calenta de quaranta minuts, una sopa ben calenteta i una bona amanida amb mozzarella fresca, blat de moro, escarola, tonyina curada i remolatxa. Després a escriure una estona i a rumiar sense presses sota la llum d'una espelma. Enfora, la neu queia silenciosament, permanentment, inexhorablement. Dos graus sota zero i toquen les onze de la nit.
L'endemà al matí... sorpresa! 21 centímetres de neu mig bloquegen la porta de casa meva. Els serveis municipals han treballat tota la nit, i els carrils bici i les carreteres estan transitables -sense còrrer gaire- gràcies als llevaneus. Mentres pedalejo cap a la Universitat m'adono que les coses mica en mica es posen a lloc, i que ni la neu ni el fred ni la distància ho impedeixen. És el camí del que construeix alguna cosa sense pressa.