La Jota, el Dixieland i Jack Johnson.

Avui és diumenge. I el diumenge al matí és un dels pocs moments de la setmana en que puc ordenar i repassar els meus apunts del Màster universitari en Producció i Comunicació Cultural que estic estudiant, buscar que no hi hagi cap correu electrònic extraviat o de forma serena mirar la meva agenda que m'espera en les properes setmanes.

Una de les tasques amb les que més disfruto és la de coordinador la programació musical del nostre espai cultural, El Públic. Jo planifico i després conjuntament en la comissió rectora de coordinació del projecte cultural amb en Joan i en Xandri acabem de confirmar o rectificar. La veritat és que sempre em deixen fer el que els hi proposo. És un luxe treballar així. Se'n refien molt. En la programació intento sobretot, respondre a tres grans línies. La primera té a veure amb música de casa nostra. Del territori, que en diem. Que conjunts de Mataró i el Maresme, així com del Vallès Oriental, tinguin el nostre petit escenari de 4 metres quadrats com a referència per a presentar-hi discs, noves cançons, nous formats innovadors o donar-se a conèixer. La segona es refereix a la llengua catalana. Som un espai catalanista. Ens estimem la nostra cultura en la seva complexitat, però especialment l'idioma que permet que el poeta Josep Pedrals ens reciti uns versos, Bernat Puigtobella ens analitza el panorama cultural del país o que Dídac Rocher canti a Espriu. Intento que regularment part de les melodies dels recitals es cantin en català. Per normalitzar-la. Per reivindicar-la. Perquè continuen faltant espais on sense treva soni la música en directe cantada en la llengua de Rodoreda, Porcel o Punsola. I finalment la tercera és una línia molt més complexa. El compromís. Què podem entendre per compromís? No només es tracta de portar a en Cesk Freixas versionant Lluís Llach. O que Les Sueques reinventin el rock en forma de cabaret. Es tracta d'un compromís profund, seriòs, pensat. D'anys, de militància. O d'experimentació, de risc. I en això El Públic també ha de ser un suport. De fet les properes Músiques Tranquil·les tindran molt aquest concepte, en alguns dels recitals que estem preparant.

Resulta que el proper 22 de desembre vindrà a cantar en Darlas Qwart, alter ego del mataroní Carles Duart [event al FB i a la web]. Ell fa cançó tranquila, pop lleuger que se'n diu ara. Canta amb una proximitat melòdica a les composicions dels grans del surf-song californians, com Jack Johnson, per exemple. Està apunt de treure nou disc, i vindrà acompanyat d'en Jordi Esquerra a la guitarra i Albert Manté a les percussions. Tots dos músics també han vingut ja a El Públic. En Jordi amb Good Time, i l'Albert amb Sambra Brothers. És el que deia abans. Generar espais regulars, no fogonades puntuals. Llocs estables. En Carles és un d'aquests músics persistents. Humils i treballadors. Amb un somriure a la cara permanent. I el programam molt orgullosos. Perquè és de Mataró. Però sobretot, perquè ho fa molt bé. I coincideix amb aquesta idea primera d'editorial de programació: el territori.
El dia 2 de gener muntem amb l'amic Ivó Oller i tots els músics de l'Associació Jazz Maresme una Christmas New Orleans Party [event al web d'El Públic]. Serà una espècie de show jazzístic fora de les habituals jam sessions que programem cada primer dijous de mes. Serà tot un invent a partir del concepte Dixieland. Versions de nadales, col·laboracions sorpresa, alguns dels millors músics de jazz de la comarca. Vincular el nostre Nadal de caganers i Sant Esteve amb el christmas més global. Es tracta d'això. De provar. D'experimentar amb fòrmules noves. I això lliga per mi amb aquesta idea de compromís.
I el 26 de gener serà un dia molt important. Una de les apostes d'aquest curs 2013-2014 era poder fer venir cicles d'abast nacional a Mataró a través del nostre escenari. I ho hem aconseguit. El Circuït Folc, impulsat pel Centre de Cultura Popular i el Grup Enderrock, aterrarà a El Públic amb dos molt grans: Pep Gimeno Botifarra i Miquel Gil [event al web d'El Públic]. La seva aposta per la música valenciana, amb un impecable historial de recuperació del patrimoni musicolingüístic que passa per les jotes o els fandangos els fan punta de llança de la música tradicional cantada en català a tots els Països Catalans. Un autèntic luxe. Un moment molt especial per mi, ja que Gil és qui a través del seu disc Orgànic amb el que vaig descobrir que el folk podia ser nova música per explicar moltes coses. Per tant, un concert que s'engloba clarament en una línia de programar música en llengua catalana.

En poc més de trenta dies tres cites musicals diverses però complementàries.Territori, llengua i compromís. Els eixos que aquest matí de diumenge he tornat a veure clars. De Jack Johnson a la Jota. Encaramelat pel Dixieland. Un recorregut al que nosaltres trobem sentit i que sobretot, volem compartir. Amb els músics i amb tota la gent que d'una manera o altra, de forma militant o puntual, fan possible la programació de música en directe d'El Públic.

[Fotografia feta des de l'escenari mentres muntàvem l'equip de so abans que arribés Núria Graham a fer el seu concert. 17 de novembre del 2013].