Dissabte vaig anar a la Fira Mediterrània de Manresa. Hi vaig oferir una conferència-speed meeting de quinze minuts titulada "La música que es veu i s'escolta: de la televisió a l'iphone". Sabeu que dues de les meves grans dèries són la música i l'audiovisual connectat (televisió, cinema, documental, webtv). Vam estar parlant força estona sobre com l'audiovisual s'està traslladant ràpidament cap a nous paradigmes en l'espai musical. Gent coneguda i gent desconeguda de la Fira, que diàriament es troben en el debat sobre com els nous accessos a la cultura -totalment digital- i els múltiples suports -smartphones, tablets, laptops- estan refent el paradigma del video musical. En parlo en profunditat a força articles a Enderrock.cat, com a "Reinventar-se o morir", "La febrer videoclipera" o "Del videoclip al curtmetratge". Vaig acabar defensant que bona part del que passi amb la música, amb l'art sonor, serà cosa dels propis agents del sector però també dels seguidors, de la comunitat. Quina paraula, comunitat.
Això em lliga a pensar que alguna cosa profunda i severa s'està movent en la cultura de base. Això ho parlàvem dimecres en l'acte que vaig presentar a El Públic, amb Bernat Puigtobella, editor de Núvol.com, el diari digital de cultura més important del país. Vam parlar sobre els brots verds culturals del Maresme. De la Fundació Palau d'en Pere Almeda a Caldes d'Estrac a la llibreria Dòria Llibres de la Núria, a Mataró. De la presència "transhumant" de l'Hotel Elèctric a la Casa de la Música. D'editorials, de galeries d'art, de mitjans de comunicació. De sarsuela, de gravat, de poesia, de pintura, de concerts de petit format.
Una de les idees mare és que la mutualització de la cultura és una evidència. Que la cultura torna a mans de la societat civil, d'on crec que no hauria hagut de marxar mai tant com n'ha acabat marxant els últims 25 anys. Que l'administració pública segurament havia pres el control de forma excessiva sobre el que es produïa, s'exhibïa o es difonia. I ara ens adonem que tenim un ecosistema cultural local i comarcal -territorial, en definitiva- que com a molts altres llocs de Catalunya s'està reinventant de dalt a baix amb un paradigma clar: no hi ha diners públics o molts menys. I encara un altre que vam identificar, encara més bèstia: o ens ho fem nosaltres o això no ho farà ningú. Autogestió. Autoorganització. Cooperació. Diàleg. Tramar xarxes. Com deia a l'acte, "tramar complicitats". En Bernat parlava de "guerrilla cultural". Potser és això. Tornen els temps de les guerrilles.
Aquests dies la Bibiana Ballbè torna a ser acusada de frívola per dir que la televisió no ha de ser profunda, sinó sexy. En Joan M. Minguet escrivia precisament a Núvol.com sobre aquesta polèmica. Té força raó. És una frivolitat dir que la cultura ha de ser poc profunda i sexy. La televisió ha d'ensenyar una cultura d'una realitat edulcorada, superficial i sense vinculació social explícita? Crec que no. Si som en temps de guerrilles serà per alguna cosa. Serà perquè hem de tornar a reivindicar amb molta força valors que havien quedat guardats a la vitrina, al calaix o en el pitjor dels casos, a les golfes. Deia en l'article en Joan "que l'art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma". Doncs això. Toca picar amb el martell de l'art i la cultura per fer la realitat com més ens agradi. Tot i que a mi la Bibiana em caigui força simpàtica.
[Fotografies: la primera Bernat Puigtobella, Editor de Núvol.com i jo a l'acte de dimecres a El Públic (feta per Judith Vives), la segona jo a la sessió de dissabte a l'Espai Networking Pro Sessions de la Fira Mediterrània de Manresa (feta per Joan Salicrú)]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada