La història de Jean-Michel Basquiat sempre m'ha semblat paradigmàtica de l'absurditat del mercat artístic. Un squad amant del graffity que passeja pel Soho i el Low Manhattan de finals dels setanta es converteix, en una eclosió que ja està escrita en els llibres de la història de l'art, en un geni de les arts visuals.
La seva enorme força cromàtica, el seu traç destripat, la seva tipografia escrita en línies de text convuls, l'art-en-brut que traspuen totes les seves composicions... no deixen de recordar el seu orígen tortuós i perifèric.
Aquests dies, preproduint el documental sobre Palau i Fabre, he parlat i visitat els tallers d'artistes com Harry Bones, Eduard Novellas o Sit Cantallops. Ells participaran en el documental sobre el poeta català, i de seguida percebo el valor d'allò que resta a les afores, lluny del centre.
La lliçó de la perifèria. És allà on hi ha l'enorme talent, que espera, tranquil, a ser redescobert i rebatejat com a genial i ser tutelat pel mercat artístic.
[Obra 50 cent Piece de Jean-Michel Basquiat (1983)]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada