Any nou

Acabem un any i en comencem un altre. Un any de vertigen que marxa. Un any que arriba que s'apunta extraordinari. Hem deixat enrere coses. Algunes importants, com El Públic. Però com sempre diu la meva àvia, només pots obrir noves portes si ets capaç de tancar-ne d'altres. Hem tancat amb una barreja de tristesa, nostàlgia i esperança. Crec que això també deu ser madurar una mica. Les contradiccions. També n'hem obert de noves. L'oficina de la nostra cooperativa Clack al Cafè de Mar. O el documental Polifonia Vasca. O espectacles audiovisuals com VArecital, espots per l'Assemblea Nacional Catalana o el Dia Mundial de la Televisió o projectes com Avui Ovidi.

En aquest nou any no em marco molts propòsits. Deixar exposats, ordenats i polits els meus projectes pendents en una estanteria ben visible, al menjador lluminós, i tenir-los presents. Reordenar el meu temps quan un nen de cinc mesos et reclama cada gram de la teva energia. Saber esperar. Saber estimar. Intentar, com deia Almudena Grandes, viure sense tenir por. Fer una pila de llibres a l'estudi pendents de llegir. Mirar més als ulls d'en Simó. Continuar treballar en coses que m'agradin. Viatjar a París, a Berlín, agafar algun ferry. Anotar Joan Peiró, Josep Palau i Fabre o Cesc Freixas a la meva llista de persones a qui he passat el meu rasclet d'artesà audiovisual.

Hi penso. Serà un any nou ple de projectes antics, no pas nous. Any nou i idees velles. Any nou i memòries. Any nou només comprensible recollint totes les coses que ens empenyen des del darrera. Any nou amb la Maria en Simó agafats a les meves mans. Any nou per ser una mica més dignes.