10 d’abril de 2005

Certesa concreta

Per avatars de la causalitat, en poc més de 24 hores parlo, llegeixo, escolto i sento diferents persones que em parlen de la contundent destrascendentalització de les nostres vides postmodernes, urbanes, occidentals i mercantils. Vull definir aquests quatre adjectius.
Postmodernes perquè l'art ens escup a la cara mentres ens xiuxiueja a l'orella que la visió creativa del món en el seu concepte més ampli -el concepte, el contingut, la forma, la matèria, el llenguatge, el codi, el canal, l'autoria, la voluntat artística- ha entrat en una irradiant caiguda, en la permanent desorientació que causen els sismes culturals, les inestabilitats del procés valoratiu -comissaris, museus, patronats, distribuïdors, galeries, mànagers, representants, mitjans o crítica-, la creixent banalització de l'art com a eina d'autoconeixement per l'artista i per l'espectador o la imparable cascada de canvis en els processos creatius degut a les noves tecnologies.
Urbanes perquè vivim instaurats en l'asfalt, en l'empedrat estèril, en els transports fòssils, en la seguretat insípida d'un entorn immòbil i inorgànic que ens permet estalviar de qüestionar-nos quina relació primària, elemental i inaludible hauríem d'establir amb el nostre entorn natural, les nostres pinedes, els nostres mars, les nostres garces, els nostres conills, les nostres gebrades, les nostres rieres.
Occidentals perquè formem part inaludible d'un procés sociopolític que pretén convertir la terra en una doble peixera, on per una banda la societat occidental pugui viure en un estat de benestar acceptable, insolidari, desvocat i insostenible, amb els seus òrgans i equilibris de poder. Per l'altra banda es condemna a dos terceres parts del món a viure en la misèria, a ser anomenats "pobles del sud" o del "tercer món" i a no tenir accés a l'aigua potable, a la sanitat bàsica, a l'alfabetització, a la integritat física o a un futur digne. La lent deforme occidental ens porta a mirar la terra des d'una perspectiva immoral. Ningú plora de vergonya.
Mercantilistes perquè estem abocats a ser entesos com petites peces d'un gran engranatge que ha convertit els nostres quefers diaris en una gran estupidesa microeconòmica, on el consum passa a ser la reina de les virtuts. On ja no som persones sinó consumidors, on ja no som poblacions sinó targets, on ja no comprem per necessitat sinó per comercialitat, on allò que diem ja no és per reflexió sinó per seducció, on les marques, els anuncis i els discursos publicitaris dels mèdia ens conformen una nova manera d'entendre la nostra relació amb els altres. On importa més de quin color és la coberta del meu nou ordinador portàtil multimèdia NoteBook que saber si els teus fills podran anar a la guarderia. On importa més quina va ser la disputa nocturna d'un lateshow decrèpit que saber quin és el partit polític que defensa la venda d'armes a paísos en vies de desenvolupament.

El sociòleg Zygmunt Bauman va venir a Barcelona a fer una reflexió pública i sinòptica sobre aquesta situació desesperada. Deixa anar frases com "aquell que obeeix normes dictades no és un ésser moral, sinó un conformista". No sóc amant dels filòsofs ni dels pensadors, però Bauman és una de les comptades excepcions. Diu que calen respostes a la pèrdua d'espiritualitat, a la pèrdua de les referències fixes, a no tenir memòria ni certeses. Que l'individu s'està perdent. Que calen certeses per tirar endavant, per sentir-nos lliures.

La meva certesa és un record a París, a un parc menut i tranquil, a la placeta J.Rosseau. La Núria assentada en un banc de fusta de cara al sol, mirant-me de lluny i somrient relaxada. Jo bevent aigua d'una font. Al mig del terrari una dotzena de nens i nenes xisclaven i es llansaven pels tobogans i els ponts, dos es passaven una pilota de plàstic. Me'ls quedo mirant, somnolència després de dinar. Noto una mà que m'acaricia l'espatlla i el coll. La pell escalfada pel sol se m'erisa. La meva certesa concreta.

3 comentaris:

Carry (petita) ha dit...

Escoltava "Le banquet", de la banda sonora d'Amelie, quan he obert el teu blog i he llegit l'article. El text m'ha fet recordar la pel·lícula. Potser, en aquell parc, la Núria era la teva Amelie, i tu, potser, el jove que coleccionava fotografies de tamany carnet.

Eloi ha dit...

Potser.

Joan Antoni ha dit...

Saps Eloi, ja han començat a brotar les fulles dels til·lers de la part nova de la Riera. El verd comença a guanyar al gris