23 d’abril de 2005

la única Rosa

El dia de Sant Jordi a København és un dia qualsevol. Entro a treballar a les oficines on netejo a un quart de deu. En surto a la una del migda, i m'acosto a la placeta quadrícula on es troba l'entrada de l'edifici, a la zona sud de Nørreport.
Veig unes paradetes, però al acostar-m'hi descobreixo, decepcionat, que no són estands de llibres i tendals amb taules plenes de punts de lectura i galledes amb roses vermelles, sinó una botigueta de frankfurts per a emportar i un venedor de fruita exòtica.
Em dirigeixo amb el tramvía de superfície STØG fins al nord de la ciutat, al barri de Hellerup, on tinc quatre hores de feina per a netejar una altra oficina. Allà em truquen, primer una, i després l'altra, dues persones que en el dia de la rosa i el llibre m'enyoren. Jo també els enyoro. Em fa gràcia parlar amb ells mentres sóc en unes grans oficines buides, jo sol, vestit amb uns pantalons de xandall negres i una samarreta grisa de màniga curta, el ressò de la fregona i la rellevància del fregadís de la paret bruta amb el meu drap humitejat amb Ajax.
Són un quart de vuit quan surto de treballar. Encara fa una mica de sol. Tant de bo el dia hagi estat tant bonic a Catalunya com ho ha estat a Sæjlland. Abans de tornar cap a casa, rendit, necessitat d'una dutxa, cerco amb desesperació una floristeria. Trobo una parada de verdures que està desmuntant, just davant per davant amb les escales per a entrar de nou a les andanes del tramvía vermell. Li demano amb anglès que si té flors. La botiguera em fa que no amb el cap, i només assenyala un cossi verd amagat a un costat de la taula desplegable. Aixeco el cap i veig que a dins la palangana hi ha mitja dotzena de roses. Em diu que es tard i que ja tanca. Nerviós, n'hi compro una a preu d'or -la especuladora, rient sota el nas, em prèn e pèl sense contemplacions.
Baixo les escales amb la rosa a la mà, embolicada amb paper de plata. No hi ha ni espiga, ni funda de plàstic amb la senyera impresa. M'assento als últims esglaons, i em miro llargament la flor, que després de portar tot el dia al cossi, té un color moradenc, una textura abellutada. Al fons del passadís dos gitanos -o turcs, o russos- fan sonar una acordió i rasquen una guitarra amb destresa. Recordo París, i recordo La Rambla, i recordo la meva platja, i recordo l'àvia quan li vaig fer portar una rosa a domicili, i recordo la Núria mentres una diada de la rosa en la que va diluviar ens vam amagar dins una casa en obres per a regalar-nos uns llibres, i recordo la gent agitada sota el correfoc, i recordo l'any que vaig seguir en Baltasar Porcel firmant llibres pel Passeig de Gràcia, i recordo la poesia que em regalava la mare, i recordo la rosa que el meu germà, el pare i jo regalàvem a la mare, i recordo el Sant Jordi que fins ara cada any havia cel.lebrat al meu país.
I em sento molt lluny de casa, i continuo mirant la rosa. I ploro en silenci, assentat, ajagut al darrer esglaó, i em tapo el cap amb els brasos i m'agradaria tornar a tenir vuit anys i estar a casa, i que a la classe jo portés una rosa del jardí de casa a la senyoreta, i que la mare em regalés, a l'hora de dinar, un llibre d'aventures d'en Massagran. I mentrestant els gitanos toquen al final del passadís del tramvía. I passa un matrimoni paquistanès amb dos nens que porten ben agafades amb les manetes dues bosses de caramels, i passa una mare somalí amb tres criatures amb els ulls enormes i nets. I penso si ells també se senten molt lluny de casa.

2 comentaris:

Ricard ha dit...

Una mica de paciència, Eloi. Està en camí i no serà només una rosa (del Maresme, és clar), sinó també l'altre element que cada any has rebut per la Diada.
El dia ha estat esplèndid, sí. I els carrers i les parades, a vessar. Et pot semblar que estàs molt lluny de la festa que vivim aquí, però des de Catalunya som molts /es els que et recordem.

Ricard

Anònim ha dit...

No ens coneixem i diria que no ens hem vist mai, tot i que podria dir que tenim alguns amics en comú. He trobat el teu blog de pura casualitat per el tot-poderós google, quan buscava altres coses. I ara, només puc dir-te, que el que escrius és... preciós. Molta sort!

Irene