19 d’abril de 2005

< SOBRE < LLiBRE > >

Ahir vaig rebre una petit paquet acolxat de color marró clar amb remitència d'Argentona. El vaig trobar, sorprès en la meva rutina matinal agradabilíssima entre la dutxa i el cafè amb llet -el jardí ample i frondós ple d'herba ufana, centenars de margarides minúscules esclatant en grocs-, a dins la meva bústia de color blanc, una bústia ample i grossa, amb el meu nom imprès enganxat amb plàstic aïllant just al costat de la tapa que s'ha d'aixecar per a poder insertar la correspondència corresponent. La meva bústia costa d'obrir perquè el pany està rovellat i ningú mai s'ha preocupat de canviar-lo. La clau -que és la mateixa que em serveix per obrir la porta de casa- cada cop costa d'introduir i de desintroduir, i penso que un dia d'aquests em quedaré amb mitja clau a la mà i l'altra mitja a dins el pany. Fa uns mesos, al arribar, ja vaig dir-li al conserge del complex d'apartaments a veure si feia el favor utilitari de reparar-lo/canviar-lo/desoxidar-lo/esmenar-lo/arreglar-lo. Però l'home, un danès genètic, encetant irrisòriament els quaranta, metre noranta, cepat, rossenc on la calba ja no es declarava absoluta, amples espatlles, veu rogallosa, sense coneixements de castellà, anglès o francès, no em va fer cas. I això que vaig demanar a la veïna de sota de casa -de la qual no puc trigar gaire a parlar- que em traduís una nota de l'anglès al danès per a poder fer-me entendre, vaja, comunicar-me. L'anècdota convertida en desastre funcional.
A dins del sobre hi descobreixo el llibre d'Emili Rosales "La ciutat invisible", Premi Sant Jordi 2004. També hi trobo una carta. Pujo accelerat les escales de ferro fins al meu primer pis i m'assento davant del meu pupitre de fusta envellida. El silenci, el finestral que em queda just davant, les vistes -pollancres, prats, teulades baixes, un cel amplíssim- que comparteixen des de fa tantes setmanes i dies i mesos el meu quefer de la lectura i l'escriptura en la tasca que em vaig encarregar al venir. La carta em fa plorar de sincera. El llibre no el deixo fins l'endemà al matí. Totes dues lectures em fan adonar d'un munt de coses extraordinàries.

1 comentari:

Carry (petita) ha dit...

St. Jordi és la única festa que m'encanta celebrar (la única festa consumista, si vols). Quant d'encant transmeten els llibres, quant en descobrim rera les seves pàgines, entre línies, llegint allò que realment l'autor ha escrit i allò altre que les nostres ments introdueixen sense poder evitar-ho, fent una mica nostres els llibres que llegim.

Feliç St. Jordi Eloi,

C.