4 d’abril del 2005

La mort silent

Eren quarts de deu de la nit quan ens trobem amb l'Àngels per anar a sopar, just davant per davant de Notre Dame. Gargoles disneylàndiques a les torres, la llum blanca i pètrida en la fasana icònica de la catedral parisina. Núria i jo que arribem d'emborratxar-nos de carrers estrets, cafès amb terrassa i cambrers bigotuts, ponts il.luminats pel sol i jardins versallescos plens de nens passant el dissabte a la tarda.
A dins la esglèsia el silenci em commou. Al fons, una fotogafia de Joan Pau. No sabia que ja havia traspassat. Centenars de persones s'apinyen en els bancs, la catedral inusualment plena de fidels. Resant, agenollats, el silenci que em commou. Una munió d'espelmes per a recordar-lo omplen una part de l'ala dreta. Llum taronja, llum vacil.lant. El silenci, la certesa de la mort, em commou.
Recordo que vam sortir estranyats, a dins la ceremònia acompanyada per un disc compacte de cants religiosos. Recordo també que vam girar cap al Boulevard Saint Germain, que vam acostar-nos fins a la placeta Maubert i allà vam escalar fins al barri llatí. En una crepperia minúscula vam oblidar-nos de religiositat mentres bevíem cervesa. Vam haver de còrrer per enganxar el darrer Metropolitan de la línia 8.