Somiadors i tenaços [Eloi i la crisi]

Crec que els que em coneixen em poden titllar sense gaires problemes com un paio optimista. Optimista convençut. M'agrada engegar coses. Emprendre. Liar-la. Muntar-la. Construir projectes un darrera l'altra. Pensar un repte i intentar assolir-lo.

Aquests últims mesos també m'ha tocat tastar la famosa crisis. En formes lamentables i desgraciades. També algunes d'immorals. En forma d'impagats, retrassos, cancel·lacions d'encàrrecs, tancament de llocs on col·laborava... Fins llavors havia pensat que no ens enganxaria. I vés per on! L'Eloi optimista mica en mica ha deixat pas, a estones, a l'Eloi tocat però no enfonsat. A l'Eloi que es desanima. A l'Eloi que passa a dubtar de moltes coses. A l'Eloi que passa a tenir molta por.

I ara, enmig del temporal, amb l'Eloi amb por i amb dubtes, intento refermar-me en els meus principis més bàsics. Els principis de ser somiador i tenaç. Tal com em van ensenyar a casa. I sé que no estic sol. Penso en el somriure d'en Xandri quan serveix a la seva barra feta a mà en el nostre cafè cultural que compartim. Penso també, en l'Arnau i tots els Ebris girant arreu del país amb les seves cançons. Penso en l'estudi de Poblenou d'en Marçal i la seva fotografia amb una llum encantadora. Penso en la Georgina, l'Ari, en Joan, en Marc, l'Uri i tots els que des de Clack inventem i filmem. Penso en la Maria que comença en la gastronomia i la sobirania alimentària i la Núria que cada cop més genialment avança en la joieria artesanal. Som molts els que malgrat tot, som somiadors i tenaços.

Som somiadors perquè tenim somnis. I som tenaços perquè passi el que passi, no ens rendim.