19 de desembre de 2012

De l'esforç a la il·lusió


Vivim temps estranys. Mai havíem produït tant. Mai havíem tingut tant. Mai havíem viatjat tant. Mai havíem conegut tant. I malgrat tot, la majoria de nosaltres tenim dins nostre un sentiment profund que ens acaba atenallant amb més o menys força. És una barreja d’una certa apatia, una manca d’espurna, fins i tot m’atreviria a parlar de desassossec. Tot plegat perquè no entenem  com pot ser que vivint –aparentment- l’època de més benestar de la humanitat puguem notar tanta falta d’il·lusió.

A mi també em passa. Els temps que corren, evidentment, no hi ajuden. Hi ha centenars de raons per no tenir il·lusió. Però l’hem de recuperar. Costi el que costi. També hi ha desenes de raons per tenir-ne. Per exemple, en la cultura. Mai com ara la cultura havia disposat de tants mitjans per fer-la arribar a qualsevol lloc del món, ni havia estat tant senzill generar-la. Parlo des del cinema fins a la música, passant per la literatura o la fotografia. O parlem d’economia. Mai com ara hi havia tantes iniciatives vinculades a l’economia solidària. La que vincula la pràctica del dia a dia empresarial amb bones pràctiques en àmbits com cercar un retorn social  a les activitats, implicar l’empresa en el seu entorn territorial més proper o impulsar productes de valor afegit que apostin per l'artesania, el medi ambient o la sobirania alimentària.
Sense il·lusió gairebé res té sentit.

El meu avi sempre m’havia explicat que l’únic regal de Nadal que recordava de tota la seva infantesa era un petit estoig de fusta de faig embernissat de color daurat. La nit de Nadal els meus besavis li van deixar arrepenjat a l’àmpit de la finestra, simulant que havien passat els Reis. Durant la matinada, la llum de la lluna s’hi reflectia, i un gat juganer del jardí li va esgarrapar tot el bernís amb les ungles. Malgrat tot, l’endemà, el meu avi va agafar l’estoig on hi posava llapissos, gomes d’esborrar, maquineta. I va acabar sent, amb tota la il·lusió del món, comptable i administratiu durant més de cinquanta anys. La il·lusió és impossible que ens la robin si sabem que allò que n’esperem no només depèn dels diners. La il·lusió a compartir allò que fem, a rebre consol quan estem tristos o cansats, a ser escoltats o a que t’esperin quan arribes tard de treballar, a que algú ens confiï els seus somnis, projectes o confidències… aquesta és la il·lusió necessària i la que ens ha de fer moure.

Segurament ha arribat el moment de preguntar-se el sentit profund de moltes coses. Fins ara, per una mala entesa comoditat provocada per accés sense gaires límits al diner, a la feina o a la riquesa material, ens havíem oblidat d’un principi bàsic: l’esforç en guanyar qualsevol cosa. La il·lusió, crec molt profundament, ve donada en bona part per aquest esforç totalment necessari. Sense projectes llargs, difícils i plens de dificultats la il·lusió és fàcil que desaparegui. Perquè amb els projectes compartim, col·lectivitzem, els convertim en lluites quotidianes per a ser millors professionals, ciutadans i persones. És el nostre repte personal per a construir quelcom, per aportar quelcom. Ens hem de tornar a mutualitzar. Ens hem d’ajudar més els uns als altres. Hem de reprendre amb més força la lluita per la solidaritat i la fraternitat com a motors de canvi d’actitud. Tindrem il·lusió si sabem que estem fent un lloc millor per a tots i totes i no només per a uns quants.

Recuperar la il·lusió, l’engrescament general, l’esperança, també ha de ser tasca dels joves. No de forma única però sí de forma majoritària. Estic fart de sentir que les úniques sortides que ens queda a tota una generació és escollir entre la misèria al nostre país i marxar fora. He estat vivint a l’estranger, al nord d’Europa. Allà els catalans i catalanes som tractats laboralment com els immigrants magribins o llatinoamericans que arriben a casa nostra. Rentarem plats. Netejarem escales i oficines. Servirem plats i copes. Però no ens enganyem: marxar fora sovint és la opció pels que en realitat volen fugir de la seva pròpia exigència. La obligació moral que crec que tenim tots d’impulsar cadascú el seu propi projecte vital de realització personal i col·lectiva.

Ens cal més compromís. Ens cal més esforç. Ens cal més sacrifici. Però sobretot ens cal recordar que som nosaltres, els fills de la democràcia, els que hem de reinventar la il·lusió. Ens hi va la convivència col·lectiva i el nostre estat democràtic. Ara més que mai. O lluitem pels nostres somnis amb il·lusió o demostrarem que no hem entès res. De l’esforç i la mutualització ens en sortirà la il·lusió.  N’estic convençut.

[Article publicat a la Revista Valors del desembre del 2012]

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hello. [url=http://ph-pills.com/item/generic_propecia.html]order propecia[/url] on this deals [url=http://ph-pills.com/en/item/generic_alli.html]diet pills[/url]

Anònim ha dit...

Hellо, after reaԁing this аwesomе cоntent i
аm alsο cheerful to share mу
knοwledge here with colleаgues.

My wеb blog - cheappersonalloans.me.uk