De vegades tinc imatges al cap, que em ressonen de forma insistent. Són imatges que puc tenir a dins dies, setmanes, mesos o fins i tot un grapat d'anys. I de sobte, un dia, es plasmen en els fotogrames que filmo. Això ha passat amb el videoclip Guerrilla d'Ebri Knight, que he dirigit i que fa poques setmanes que es va estrenar.
Amb la gent de Clack hem rodat els primers dies de gener del 2018 a la platja del Callao de Mataró. Hem buscat una estètica molt vinculada a la direcció d’art del disc: blanc i negre molt contrastat i embrutat, amb reforç del vermell; això ens permet mantenir una línia entre el disseny de la Sit Cantallops de tot el disc físic i el to cromàtic i de textura de l’audiovisual. La banda actua enmig de draps vermells al vent, dempeus. La bandera roja, persistent en molts moments del metratge, és també un símbol clar del que intenta explicar la cançó. L’horitzó mediterrani també vol recordar el mar enllà que ens recorda que no estem sols, i des de la nostra riba, ens projectem al món.
Una curiositat del videoclip és que totes les persones del càsting són anònimes. De diferents edats, diferents races i també diferents condicions físiques. Això li dóna molta força expressiva. Des de gent gran fins a infants, amb estètiques diferents que van des dels cabells arrissats fins als tatuatges, dels pircings fins al color de la pell... expliquem la idea d’un poble divers que mira sense por a la càmera. Aquesta era la meva imatge insistent dins el meu cap. Nenes, dones, homes, mirant fixes a la càmera, resistint. Hem volgut reivindicar la idea de revolta i la idea de comunitat. Una sense l’altre no tenen sentit. Ens revoltem si som comunitat i veiem que els nostres drets no són reconeguts. Aquesta és la idea que sobrevola tota la peça. Comunitat, revolta i dignitat.
També estic content perquè per primera vegada he rodat un videoclip en 4K i alguns fragments van ser enregistrats amb slowmotion a 100 fotogrames per segon, perquè les teles vermelles i les expressions dels actors quedéssin més dramàtiques. Però vaja, això és anecdòtic.
Amb la gent de Clack hem rodat els primers dies de gener del 2018 a la platja del Callao de Mataró. Hem buscat una estètica molt vinculada a la direcció d’art del disc: blanc i negre molt contrastat i embrutat, amb reforç del vermell; això ens permet mantenir una línia entre el disseny de la Sit Cantallops de tot el disc físic i el to cromàtic i de textura de l’audiovisual. La banda actua enmig de draps vermells al vent, dempeus. La bandera roja, persistent en molts moments del metratge, és també un símbol clar del que intenta explicar la cançó. L’horitzó mediterrani també vol recordar el mar enllà que ens recorda que no estem sols, i des de la nostra riba, ens projectem al món.
Una curiositat del videoclip és que totes les persones del càsting són anònimes. De diferents edats, diferents races i també diferents condicions físiques. Això li dóna molta força expressiva. Des de gent gran fins a infants, amb estètiques diferents que van des dels cabells arrissats fins als tatuatges, dels pircings fins al color de la pell... expliquem la idea d’un poble divers que mira sense por a la càmera. Aquesta era la meva imatge insistent dins el meu cap. Nenes, dones, homes, mirant fixes a la càmera, resistint. Hem volgut reivindicar la idea de revolta i la idea de comunitat. Una sense l’altre no tenen sentit. Ens revoltem si som comunitat i veiem que els nostres drets no són reconeguts. Aquesta és la idea que sobrevola tota la peça. Comunitat, revolta i dignitat.
També estic content perquè per primera vegada he rodat un videoclip en 4K i alguns fragments van ser enregistrats amb slowmotion a 100 fotogrames per segon, perquè les teles vermelles i les expressions dels actors quedéssin més dramàtiques. Però vaja, això és anecdòtic.
A la darrera escena del videoclip hi apareixen la Maria i el meu fill Simó. M'havia promès que no el posaria a cap peça meva. Però no m'he pogut resistir. Almenys he esperat disset mesos. Aquest darrer pla, de fet, vol dir moltes més coses de les que sembla. Acabar amb un pla amb una mare alletant el seu fill embolcallat amb un drap roig és posar la força en la mateixa simbologia que va presentar Orlando Valenzuela en la famosa fotografia de la mare guerrillera el 1984 a Nicaragua. No coneixia la foto, però en Ruben Taltavull m'ho va fer descobrir via tuit. M'emociona pensar que sense voler-ho, hem homenatjat també a la Blanca, la noia sandinista de la fotografia de Valenzuela. La revolta, la dignitat, la Guerrilla, està carregada de futur. En això pensava quan he estat pensant i rodant aquesta petita peça dibuixada a tres colors: blanc, negre i roig revolució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada