Estic buscant un lloc on anar a viure. Quan vaig estar a Dinamarca vaig viure sis mesos en un apartament pel meu compte. Un apartament, que recordo exactament, em costava 275 euros al mes amb els rebuts de la llum, l'aigua i la calefacció inclosos. Un petit apartament de encara no vint metres quadrats envoltat de jardins.
Estic buscant un lloc on anar a viure, perquè ja he enllestit la carrera universitària i vull una certa intimitat, una autonomia real, tenir el meu propi espai on decidir sense molestar als altres què faig amb el meu dia a dia; a quina hora dino, a quina hora vaig a dormir, quin dia de la setmana escombro, quan faig bugada, de què omplo la nevera, quina fotografia penjo a la paret del menjador. Foteses.
Miro els anuncis de la immobiliària en una revista editada a tot color i truco. Un pis a l'eixample de Mataró de 55 metres quadrats costa 480 euros de lloguer al mes. El més barat. Té dues habitacions i un lavabo. Una terrasseta de merda de tres metres quadrats que dona a un cel obert. Fent càlculs m'adono que cada metre quadrat em costa al mes uns 8,72 euros. 8,72 euros és el que costa un molt bon sopar a algun dels bars on vaig a vegades. 8,72 euros és una entrada al cinema en un dia que no sigui de l'espectador més una bona coca-cola -jo sempre he optat per les fantes de taronja- o unes crispetes. 8,72 euros és la meitat del que em gasto en telèfon mòbil cada mes -quan controles de trucar només a partir de les 17h perquè la tarifa és a meitat de preu o intentes enviar missatges sms quan no cal parlar. 8,72 euros és l'equivalent a un grandiós ram de girasols que puc regalar a algú que està trist. 8,72 euros és la meitat d'una T10 per anar a Barcelona -quan la TJove diuen que ja no et serveix amb 23 anys. 8,72 euros és una centena part del que em costaria aquell portàtil que des de principis d'estiu busco a bon preu entre la propaganda del PC City, el Media Market, Miró i el Carrefour. 8,72 euros són segurament els meus guanys ponderats mensuals que he aconseguit al llarg de la meva vida professional amb contractes assegurat com déu mana, el que em privarà d'accedir als ajuts per a lloguer de pisos per a "joves amb dificultats econòmiques".
També penso que 8,72 és un bon número per a expressar el fàstic i la sensació de tristesa que em fa veure com l'emancipació dels joves al lloc on visc és un problema sistèmic. A qui ens hem de dirigir per a reclamar una solució real a aquest problema?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada