Place de la République 22.31

Mentres un bon amic dissenyador web no em fa cas per tirar endavant el projecte multimèdia "cahiers parisiens", escric sobre anècdotari polític.
El diumenge passat al vespre estava bevent-me una cervesa amb un alemany de Munich, un italià de Bologna i una francesa de Guadaloupe. Ens havíem instal·lat a la planta baixa de l'alberg de joventut d'Odense, capital de l'illa danesa de Fionia, la segona més gran de l'arxipèlag de Sealàndia. Els altres companys de ruta se n'havien anat a dormir, em sembla que quatre eren a un McDonald's de la mateixa acera de l'alberg.
Havíem engegat la televisió, la BBC World, en la que apareixia, amb una indissimulada complaença, un especial informatiu sobre el referèndum sobre la Constitució Europea que durant aquell diumenge plujós -a Dinamarca el dia l'havíem passat sota un sol desballestador visitant el Parc de Legoland- s'havia celebrat a França. Els presentadors, correctes, educats, però sense poder amagar el seu estat de certa excitació pel moment, deien que allò era una catàstrofe. Per la pantalla apareixia la cara de Chirac, severa, amb la bandera tricolor en segon pla. Em recordà a una intervenció de De Gaulle durant el maig del 68, la mateixa mirada severa. En un quadradet inferior, es veien les imatges en directe de la festa que milers de francesos celebraven a la Place de la République per celebrar la desfeta dels constitucionalistes. Des d'ATTAC als troskystes, passant pels antisistema de Jové i els feixistes de Le Pen, tots se'n congratulaven, ajuntats -impressionant paradosa- en una sola esplanada sota la pluja de maig.
A la planta baixa de l'alberg vam estar seguint amb atenció la retransmissió de la BBC Internacional. De tant en tant comentàvem aspectes de la política francesa, de la Unió Europea, de les diferències d'apreciació que tenim des dels quatre paísos.
La Constitució Europea no és res sense els seus ciutadans, dèiem. I la política, i els seus polítics redactors del text constitucional, cada cop se n'allunyen més, dèiem. Potser caldria promoure colònies a Dinamarca per polítics europeus, que anéssin a dormir en albergs, que es mengéssin un entrepà de tonyina en un parc de Billund, que viatgéssin en furgoneta i haguéssin d'estar-se deu minuts buscant aparcament, que compartíssin lavabos amb polonesos i holandesos.
Potser llavors no hauria d'arribar a sentir decepció en veure una massa celebrant la desfeta de la classe política francesa. A la Place de la République, a les 22.31, una nit plujosa de maig.

Els cavallers de l'esglèsia d'Alban

Sempre he considerat que una de les grans virtuts que podem desenvolupar quan formem part d'un col·lectiu és la de ser lleials.
Ho podríem aplicar a un equip de futbol; em recordo jugant a l'infantil B del Futbol Club Argentona, quan després d'una lliga sencera en Barnades, Rovira, Rabassa, Fran, Òscar, Sergi, Narcís i companyia no erem moltes coses, però almenys havíem après a ser un equip. Em recordo jugant tants matins de dissabte, la per molts desconeguda rutina de les dotzenes d'equips de nens i adolescents en ruta per la comarca per a disputar noranta minuts de tremenda activitat futbolística. Sovint va ser una manera de freqüentar llocs que no freqüentaria sense una excusa com aquella. Quina sort poder anar fins a Sant Vicenç de Montalt, Arenys de Mar, Cabrils, Premià de Dalt, i tant barris de Mataró.
El mànager del club era un tal Emili -?- Moliner, home dur, enfutbolat, acostumat a bramar des de la línia de la banqueta, traçut en l'art d'ensenyar als nanos a còrrer darrere una pilota. Sempre recordaré el profund terror que em despertava, sobretot, perquè mirava directament als ulls com poques persones he conegut després. Mirava amb uns ulls blau clars, que desprenien una transparència animal, sense contemplacions. Mira que des de llavors he tractat amb periodistes, polítics, empresaris, directius, presentadors, artistes i xulos de barretina. Però pocs han estat capaços d'assaltar-me amb la mirada d'una forma tant inapelable com ho feia en Moliner.
Dons la qüestió és que jo amb tretze i catorze anys jugava enquadrat en l'infantil B, el segon equip de la categoria. I recordo com ens ensenyaven a jugar en formació, mostrant-nos com cadascú havia de desenvolupar una activitat concreta per donar sentit al conjunt; l'entramat de la defensa, el mig camp i l'atac per ser efectius. El parlar, el comunicar-se per a obrir espais, atacar les bandes, crear fores de joc, promoure les triangulacions, acabar marcant gols. Just abans dels partits, i també just al acabar-los, en Moliner ens feia posar en rotllana i ajuntar tots les mans. I cridàvem, veus encara engallades i agudes, "Què Som? Un equip! Què Som? Un Equip! Què és un Equip? El que Som!". I ens acabàvem creient.
Ahir, ja de tornada del viatge per Jutlàndia, vaig estar a la petita catedral gòtica de la ciutat d'Odense -quins carrers, quins cafès, quines façanes, quines noies. Odense, amable, enjardinada, bella, ordenada, netíssima dins de la netedat, envejable en la seva distribució sobre un relleu suau farcit de bosquets, prats, parcs i llacs, resulta venir del nom Odin, déu dels deus viquings.
Abans de ser catedral, allà hi havia hagut una modesta esglesiota anomenada d'Alban, on els serfs de la zona honraven encara els deus de l'espasa escandinava i els deus de la creu romana. Va ser allà on el juliol del 1086, en plena visita del rei danès Knute Primer, va esclatar una revolta de pagesos, cansats de patir fam i esclavatge. Aclaparadorament superats en nombre, el rei i el seu seguici de cavallers es van intentar refugiar dins la esglèsia, però en poca estona la gentada va irrompre en el temple, cremant-ho i esqueixant-ho tot.
El rei Knute i els seus disset cavallers van decidir lluitar fins al final, rabiosos davant la turba que els apunyalava i els feria, el caos miserable. Els disset cavallers, amb Knute també espasa en mà, rodejats, ensangonats, exhaustos, van caure un rera l'altre a l'altar de l'esglèsia, lleials al seu rei fins a les últimes conseqüències. Fins al darrer moment.
Des de la meva tornada del viatge, reemprenent amb força la meva tasca d'escriptura, el concepte de la lleialtat m'assalta sovint. La lleialtat a la família, a la persona que estimes, als amics, als companys de projecte, als teus representants, a les teves idees, als teus principis.
La lleialtat com a terme indispensable.

Jutlàndia

Escric quatre ratlles des d'un ordinador atrotinadíssim d'un porxo d'un alberg de joventut al costat del fiord d'Aalborg.
Des de dijous estic en ruta per Jutlàndia, la península europea de Dinamarca. Amb dotze companys (4 francesos, 2 quebequesos, 2 italians, 1 americà, 1 alemany, una polaca i una holandesa) estem viatjant amb una furgoneta de nou places i un cotxe de color groc. Dijous vam passar de Sæjland -la gran illa de Dinamarca on hi ha la capital Copenhaguen i la ciutat on visc, Roskilde- a Jutlàndia amb un ferry enorme des del port de Kalundborg, grandiós complex portuari - em sembla que aquí Lars Von Trier hi va filmar unes escenes de Rompiendo las Olas-.
Ahir vam estar a Eskågen, la punta nòrdica de Jutlàndia, on sense més, veus com el mar Bàltic i el mar del Nord es troben, i literalment, xoquen. Avui estem a Aalborg, un dels grans ports danesos a dins de fiords, i on avui se celebra un Carnaval amb dotzenes de comparses. Ahir ens en vam trobar una de batucada brasilera i no em vaig poder estar de improvitzar una estoneta amb ells... allò que la cultura serveixi per sentir-se lliure. :)
A la tarda estem preparant de marxar a Åarhus, la segona ciutat més important de ciutat de Dinamarca. El diumenge passarem per Bïllund, on a pocs quilòmetres hi ha Legoland... i dilluns, ja de tornada, atravessarem Fionia, anomenada també el jardí de Dinamarca i on no ens perdrem Odense, la ciutat on va néixer Hans Christian Andersen.
Em criden des de la furgoneta, en Paolo diu que té un plàtan per a esmorzar. La Kasha es prèn un cafè de màquina de deu corones.

Un lloc per crear

Admeto que aquest és un post una mica llarg i potser molt descriptiu. Però em ve de gust deixar-ne constància. La setmana passada a Mataró es va inaugurar el Centre de Creació per a Joves de Can Xalant, que entrarà en funcionament després de l'estiu i que compta amb la col.laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Per a informació més precisa podeu consultar www.mataro.org a la secció de notícies.
Fins ara, perquè ja ho ha estat fent tothom -des del curiós silenci d'Internet-, m'he abstingut de comentar i repassar de cap per amunt i de cap per avall, del dret i del revés, la inauguració de Can Xalant. Vam ser un grup de joves, els que ell 1996 -o 97?- ja estavem fent la corrua al voltant del Pla Jove, una iniciativa de la regidora cerdanyolenca Consol Prados, que en aquell temps tenia encarregada el cartipàs de Joventut. Recordo perfectament la dedicació d'hores i esforsos a fer propostes viables i serioses. I una de les que va sorgir amb més empenta -potser per la novetat- va ser la de Can Xalant; fer realitat l'apropament de noves eines de creació i difusió cultural per a la joventut de casa nostra.
D'aquell treball del Pla Jove en va sortir el Consell Municipal de Joventut, format per gent treballadora i que de forma desinteressada representava associacions d'estudiants, joventuts polítiques, entitats culturals, clubs esportius... En aquell consell fins el 1999 vaig estar representant l'Associació d'Estudiants del Satorras, que en aquella època, federada a la Federació d'Associacions d'Estudiants de Mataró (FAEM) van representar un dels moments àlgids del moviment estudiantil a la ciutat. Vull comentar l'anècdota d'una manifestació a favor d'una aplicació de la LOGSE amb els fons necessaris i una redefinició de la política de beques per a estudiants. Recordo que em van trucar el dia abans al vespre al telèfon de casa. Era una veu que em parlava amb català amb un accent sureny. Era en Joan Antoni Baron, en aquell moment regidor d'educació que em volia preguntar a quina hora passaríem per davant l'Ajuntament, que volia ser-hi per a rebre'ns ni que fós un moment, i per a rebre el nostre manifest de les nostres pròpies mans. Recordo que l'endemà vam fer portada de diari a El Punt, amb l'Oriol i jo a primera línia de pancarta, amb cinc-cents estudiants més. Armats amb fotocòpies amb les reivindicacions i un megàfon de color vermell.
Can Xalant és una gran oportunitat. Aquesta tardor se'm va encarregar la coordinació d'una de les comissions del Pla Jove per a Mataró que s'ha de posar en pràctica a partir d'ara, i que substituirà el que fins ara ha servit de full de ruta, i en el qual, com ja he explicat, vaig ajudar -modestament- a crear. Al que anava. Aquesta tardor vaig fer de dinamitzador de la comissió de creació jove. I de nou van sortir propostes super interessants; viver d'empreses de gestió cultural, mapa de zones per art urbà, propostes concretes i especificades per a becar joves artistes locals en l'art de la fotografia, les arts escèniques o les arts plàstiques...
Can Xalant podrà ser u centre de referència. Però que sobretot ho sigui per joves - i no tant joves- mataronins i mataronines que vulguin descobrir noves formes d'expressió. Des de que es va iniciar aquest projecte de centre de creació, he dedicat esforsos extres a intentar fer un seguiment acurat del projecte, fins i tot en moments en que per l'allargament de les obres o la inoperància burocràtica ningú li parava atenció. L'Alicia Romera -que curiosament, acaba de deixar la regidoria de Joventu- pot explicar com durant aquests anys sovint he demanat a la secretària del Consell de Joves informació i comptes sobre com avansava Can Xalant.
Ara ja tenim l'espai, i si seguim mínimament el pla d'usos que entre molts altres representats del consell, jo vaig votar, Can Xalant serà un bon lloc per aprendre, ensenyar i entendre. Un bon lloc per fer-se grans, madurar, comprendre, obrir la ment. Un bon lloc per debatre, analitzar, suggerir.
En definitiva, un bon lloc per a crear.

La puta i el sandwich

Avui a Copenhaguen feia un sol que enamorava. He sortit de treballar d'una primera planta on viuen una parella de comercials immobiliàris a qui els hi rento la casa. Evidentment, la seva tasca de comercialització urbanística els exculpa de treure la brossa als contenidors del pati del darrera, fregar amb lleixiu la part interna del wàter o fer desaparèixer les telaranyes dels sostres dels vestidors.
I avui feia molt de bo a Copenhaguen, i quan he plegat, a quarts de tres, he decidit passejar, i des del barri de Svanemøllen he anat derivant sense pressa i amb els ulls ben oberts. He vist un vell arrambat a la punta d'un banc que movia lentament una ampolla de cervesa Tuborg buida. Estava brut, llardós, feia pudor de licor vomitat. Pel seu costat passaven amb bici noies rosses amb faldilles voladores que miraven a l'horitzó, les direccions de la mirada, les voluntats de la mirada.
M'he introduït al Fællenparken, un enorme parc de més de cent hectàrees. Allà m'he dedicat a recòrrer caminois, camins, vials i viaranys, que passaven entre falgueres, roures enormes, desmais florits. Arreu la gent jugava a futbol, dormia prenent el sol, es feia petons, passejava el gos, es prenia un refresc, llegia sobra una tovallola. He estat una bona estona llegint la Rayuela de Julio Cortázar -l'hàbit de llegir el mantinc i cada cop l'avivo més- i quan el cap ja se m'havia escalfat he encarat cap al Jardí Botànic, un autèntic oasi de bellesa botànica, espectacle de flors i naturalesa en perfecta conservació.
Abans d'arribar-hi m'he parat a un semàfor. És curiós, als carrers, entre cotxes i bicicletes els vianants som comptats. De lluny, a l'altra banda de l'acera, m'ha sorprès la mirada lasciva, potser perduda, molt en el fons de les ninetes, d'una puta. S'estava a prop de la cantonada, davant d'una galeria d'art en reformes, mastegant un xiclet escandalosament. Vestia unes malles roses, una minifaldilla de mig pam i es tapava els sostens amb un jersei de pèls blancs, pelut, acolxat, massa curt, el melic a l'aire. Entre ella i jo ens han aparegut tres o quatre cotxes que ens han fet perdre el contacte visual durant dos o tres segons. Quan l'he tornat a veure estava d'esquena i entrant a un petit establiment de gelats per emportar i entrepans preparats que feia cantonada. Me la he quedat mirant, ella ja despistada, i he vist que s'asseia amb un home de mitjana edat, trenta-cinc, quaranta, cabell clarisser, rostre flàccid, jaqueta negra amb sueter gris, sabates envellides que fa temps que no s'enllustren. Estaven assentats un davant de l'altre en una tauleta amb dos tamborets que estava empotrada a un dels vitralls de la botiga. Els veia perfectament, com si fóssin una televisió emetent. Ella ha comensat a menjar-se delerosa un sandwich amb maionesa, una maionesa que li queia gotejant pels costats del paper d'embolicar amb el que sostenia el pa. Menjava a grans mossegades, amb les galtes plenes, com si fés moltes hores, potser dies, que no menjava.
Ell, heroi anònim, se la mirava en silenci, amb la mirada cansada, assentat al tamboret des de l'altre extrem de la tauleta per menjar en cinc minuts. Davant seu un entrepà de qualsevol cosa i un got amb coca-cola l'esperaven. Davant seu, una puta i un sandwich. Me n'he anat.

article a la revista Valors

M'han encarregat un article per la revista Valors, una interessant publicació que cada mes presenta reflexions i exemples de com entendre valors tan dispars com l'autoritat, la mort, el silenci.
He pensat que podia estar bé penjar l'article. Pels nouvinguts al blog, es podran fer una idea de com m'ha anat tot fins ara.

La independència

Dinamarca és un país on la vida se succeeix de forma plàcida i cíclica, sense sobresalts. Escric aquesta carta des de l'escriptori de l'apartament ampli i lluminós en el que visc, en una zona residencial enjardinada a les afores de Roskilde, una petita ciutat a l'oest de Copenhaguen, la capital de Dinamarca. Roskilde, antiga capital viquinga fins al segle setze, està escampada al llarg de la riba d'un fiord llarguíssim que entra més de trenta quilòmetres terra endins.
Vaig arribar aquí el passat gener amb una beca Erasmus de la Unió Europea sota el braç, per a estudiar a la Roskilde University (RUC) un programa de comunicació internacional fins a l'estiu. La trobada amb estudiants d'arreu del món -tot i que majoritàriament europeus- és una experiència fantàstica que m'ha reportat un munt d'anècdotes còmiques, converses interessantíssimes, mogudes irrepetibles i amics inoblidables. La minsa beca que rebo no em cobreix les necessitats bàsiques, i passades unes setmanes d'arribar, vaig entrar a treballar en una empresa de neteja per la qual passo l'aspiradora, frego i trec la pols a mitja dotzena de cases particulars i oficines de l'àrea metropolitana de Copenhaguen. Aquí els catalans estem considerats igual que els turcs, els rumanesos o els iraquians, som del sud, d’una realitat diferent. La majoria dels meus amics estudiants que treballen -italians, grecs o espanyols- renten plats, escombren habitacions d’hotel o reparteixen diaris gratuïts a la matinada. És tota una lliçó d’humilitat.
Les brises del Bàltic i del Mar del Nord han convertit tot el país en una espècie de pista de patinatge, on els vents s'ensenyoren del cel, i cada dia, en un moment o altra, agiten i acompassen les branques dels roures i els pollancres. Així mateix els núvols atravessen aquestes terres a una velocitat vertiginosa, i en un mateix dia pot fer sol, núvol i ploure diverses vegades. El llarg hivern -el qual he hagut de patir fins a principis de maig- amb temperatures gèlides i neu durant setmanes influeix en el funcionament d'aquesta societat culta, rica i benestant que ha sabut construïr una societat del benestar gairebé sense fissures, on la pobresa és inexistent, els serveis públics són abrumadorament excel·lents i les ajudes als joves, a la maternitat, a la gent gran o als emprenedors són quantioses i universals.
Venir a Dinamarca per un fill d’una ciutat mediterrània com jo està resultant tot un experiment. Val la pena, això ho diré els cops que faci falta, que els joves viatgem. La única cosa que fa falta són ganes de treure´s la son de les orelles i ser valent. La quantitat de coses que s’aprenen t’obren la ment, i almenys a mi, el marxar lluny de casa, i treballar, i estudiar, m’ha fet experimentar el valor únic de la independència. El sentir-se lliure, el veure com en la distància el que queda de la terra d’on vens és l’amor, l’amistat, les ilusions. El sentir-se com el soldadet de plom del conte d’Andersen; que comença a caminar. Vacil·lant, però amb el pas ferm.

Història guionitzada

De vegades ens apareixen vides cinematogràfiques davant els nostres nassos. El que ha passat amb l'Enric Marco -un exprès de la Gestapo que durant des de la transició i durant trenta anys ha estat dient que va estar en un camp de concentració i que ara resulta que tot era una farsa, després de ser president de l'associació amical Mathaussen, rebre una creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, fer centenars de conferències a escoles, instituts, centres cívics i ajuntaments, aparèixer en documentals, reportatges i programes radiofònics i televisius- em porta a rumiar molt. Primer, la decepció de veure que tot allò que semblava real de sobte, no ho és. Penso en el meu pare, que el tenia com una persona íntegra, valedora de la lluita per a sobreviure. I ara, irònic, rocambolesc, és un dels grans actors de la Catalunya del postfranquisme.
La història de Marco sembla extreta d'un guió, la capacitat de recrear una vida de près republicà en un camp de concentració, la paråafrasi de detalls, des del número de presidiari fins a les anècdotes inventades dels cabells ralats, la pudor de merda i mugre, la partida d'escacs contra un oficial de les SS.
Em sembla tant increïble que considero que Marco no ha de ser insultat ni atac.

Perquè ens ha demostrat que la frontera entre la realitat i la imaginació és tan fràgil i fins i tot tant inexistent que ens fa por acceptar-ho. I no vull deixar passar que aquest vell amb veu rogallosa, ulleres paposes i mirada encara fixe va suportar setmanes de confinament en una presó alemanya durant el Reich nazi, en plena guerra. Tots aquests periodistes que l'ataquen perquè avui en toca fer sang, haurien estat capasos d'aguantar dies i dies les descàrregues elèctriques als testicles, els cops de puny als ronyons, les fuetejades a les natges, l'arrencada de pèls púbics amb pinces i les asfíxies en cossis d'aigua bullint?
Perquè potser la dignitat no només es guanya d'una sola manera.

La tàpia

Ahir em vaig submergir en una nit qualsevol de dissabte, en una ciutat liada arran de mar. Vam començar a quarts d'onze sopant amb el meu germà en un cafè on fan entrepans a la planxa exquisitis, al carrer de Cuba, preus barats i local petit, una delícia per a fer-la petar sense presses. L'Arnau, el meu germà, li queden pocs mesos per a fer divuit anys. Se'l veu fort, valent, alt, jove, desafiant, desacomplexat, amb un espurneig als ulls d'aquell que tot just enceta i acaricia i intueix que la vida se li presenta amb els seus camins ignots tot just per a obrir.
Després vaig anar a parar a una antiga drogueria ocupada de la Plaça Gran, on una cinquantena de persones celebraven una nit de flamenc punxat per en Quim Spà. El vi horrorosament novell em va sentar malament, i atabalat i endormiscat en vaig sortir amb la Gemma, amb qui la vam fer petar mentres discorríem, ara relaxats en la tranquilitat de la plaça Xica i el carrer Pujol, passejant en la nit avançada, quan no importa si els minuts de xerrameca són cinc, o deu, o cent. Em despedeixo de la meva millor amiga i admirant els fanals i els carrerons estrets que tant enyoro a Dinamarca recullo a mon germà i la seva xicota que s'havien instal·lat al fons de l'Arcàdia, entre una tauleta de marbre , dos tes amb gel i una coca-cola. Fumant, tots dos, abraçadets, són la estampa de la adolescència de l'institut, de tot un munt de coses que els esperen. Ens topem amb en Joan, content de sangria i nàufrag nocturn, que convidem a acostar a casa. Parlem de Gerard Quintana, d'una discoteca que ja no existeix.
M'arribo al Clap, i en les escales, música somorta en l'acer de les baranes, em trobo amb l'Oriol, en Ferran, en Pol, en Sigfrid. Retrobo la Cristinita, l'Anna, l'Helena, en Codina, persones que segurament s'haurien merescut converses llargues, cites fora de l'embalum de gent apretada, els altaveus que ens tornen gairebé sords i gairebé muts, la calor i el fum enganxat a la punta dels llavis. Em deixo portar pel ritme i ens deixem portar amb els meus amics, a ritme de pop americà, rumba ravalera, funky anglosaxó. I em sento tant estranyament enlairat, en silenci dins de la cúspide de la discoteca, cossos retrobats arreu, mirades, petons, gots amb cubates i glassons, flaixos i parpellejos dels focus de colors.

I fujo de tot això, i tot el que recordo més és quan torno a casa amb el cotxe, i passo pel costat del cementiri vell, amb la tàpia emblanquinada de la tardor passada. I recordo tots aquells dels que tant hauríem hagut d'aprendre i escoltar, i que ara ens esperen en silenci, pacients, rera la tàpia. I nosaltres, ilusos i descreguts, ballem embriagats enmig del no-res.

La primera vegada

Avuit et faré l'amor com si fós la primera vegada.
Et besaré els pits com si fóssin els primers pits que beso,
Et repassaré els cabells com si fossin els primers flocs que recompto,
Et lleparé el pern de l'orella delicada com si fós la primera pell replegada que conec,
Et penetraré amb dolçor com si dós la primera tebior esclatant al baixventre,
Et gemegaré el teu nom com si fós el primer nom que pronuncio,

Només quan no pensi que és la primera vegada.
Només llavors seré capaç d'entendre que t'estimo.

El company de pupitre de Eto'o

Ahir passades les deu de la nit me'l vaig trobar al tren tornant de treballar de Copenhaguen. Es diu Jean-Luc, té 23 anys, i estudia enginyeria informàtica a la Roskilde University.
Al llarg d'aquests mesos hem quedat alguns cops per prendre un te o un cafè i fer-la petar sobre el seu continent d'origen, Àfrica. Perquè Jean-Luc és del Camerun, és negre absolut, pell sense pigmentacions clarisseres o aclaridores, no. Jean-Luc és negre, i porta unes divertides ulleres grossíssimes que li queden sempre baixades, lliscades fins a mig nas. De petit va compartir la escola primària amb en Samuel Eto'o, el que més tard acabaria sent jugador del Mallorca i del FC Barcelona. M'explica com a la classe tots eren una pinya, com l'Eto'o sempre va tenir clar que volia ser jugador de futbol, sobretot perquè era la manera m'es fàcil i ràpida de fugir de la pobresa.
Parlem d'Àfrica, jo des de la meva postura de la absoluta ignorància. Em diu que està desanimat, perquè al seu país la corrupció és absoluta, desorbitant, inexplicable. Que no hi ha cultura democràtica. Que el país és tan ric amb recursos naturals i amb un clima tant benigne, i que no hi ha manera que les coses tirin endavant. Que ell vol estudiar i tornar al seu país, que hi ha milers de camerunesos com ell que han emigrat, sovint amb molts pocs recursos, per a estudiar i treballar, però que sovint després molts d'aquests fills de l'Àfrica mai tornen al seu lloc d'origen.
"La única manera de construïr el meu país és que els que en som ciutadans i hem tingut la oportunitat d'estudiar a l'estranger, tornem allà i treballe dur per a fer escoles, universitats, empreses, entitats..." em diu apassionat. Ahir estava més trist de l'habitual, perquè el dia abans la policia havia assassinat dos protestants dels sindicats estudiantils que feien vaga per a reclamar la baixada de les taxes universitàries -estudiar una carrera universitària al Camerún és avui en dia un luxe que molt pocs es poden permetre. "El que més pena em fa és que els que han mort eren gent jove, activa, culta, formada, preparada per a canviar les coses" em comenta trist.
Es fa tard i tot i que la primavera ja es fa notar, a la nit podem arribar als 3 o 4 graus. Ens separem al peu de la estació de tren. Marxo amb la bici i ell encamina a peu el mig quilòmetre de caminoi fins a la residència universitària. El veig marxar, amb el pas decidit, en la nit fosca.

Literatura

El meu projecte de novel.la continua avansant lent però segur. Els capítols es trenen, les trames encaixen, els adjectius es matisen, els personatges s'edifiquen, i el resultat em sorprèn. Mica en mica. Espero tenir-ho enllestit de cara a l'estiu.

la única Rosa

El dia de Sant Jordi a København és un dia qualsevol. Entro a treballar a les oficines on netejo a un quart de deu. En surto a la una del migda, i m'acosto a la placeta quadrícula on es troba l'entrada de l'edifici, a la zona sud de Nørreport.
Veig unes paradetes, però al acostar-m'hi descobreixo, decepcionat, que no són estands de llibres i tendals amb taules plenes de punts de lectura i galledes amb roses vermelles, sinó una botigueta de frankfurts per a emportar i un venedor de fruita exòtica.
Em dirigeixo amb el tramvía de superfície STØG fins al nord de la ciutat, al barri de Hellerup, on tinc quatre hores de feina per a netejar una altra oficina. Allà em truquen, primer una, i després l'altra, dues persones que en el dia de la rosa i el llibre m'enyoren. Jo també els enyoro. Em fa gràcia parlar amb ells mentres sóc en unes grans oficines buides, jo sol, vestit amb uns pantalons de xandall negres i una samarreta grisa de màniga curta, el ressò de la fregona i la rellevància del fregadís de la paret bruta amb el meu drap humitejat amb Ajax.
Són un quart de vuit quan surto de treballar. Encara fa una mica de sol. Tant de bo el dia hagi estat tant bonic a Catalunya com ho ha estat a Sæjlland. Abans de tornar cap a casa, rendit, necessitat d'una dutxa, cerco amb desesperació una floristeria. Trobo una parada de verdures que està desmuntant, just davant per davant amb les escales per a entrar de nou a les andanes del tramvía vermell. Li demano amb anglès que si té flors. La botiguera em fa que no amb el cap, i només assenyala un cossi verd amagat a un costat de la taula desplegable. Aixeco el cap i veig que a dins la palangana hi ha mitja dotzena de roses. Em diu que es tard i que ja tanca. Nerviós, n'hi compro una a preu d'or -la especuladora, rient sota el nas, em prèn e pèl sense contemplacions.
Baixo les escales amb la rosa a la mà, embolicada amb paper de plata. No hi ha ni espiga, ni funda de plàstic amb la senyera impresa. M'assento als últims esglaons, i em miro llargament la flor, que després de portar tot el dia al cossi, té un color moradenc, una textura abellutada. Al fons del passadís dos gitanos -o turcs, o russos- fan sonar una acordió i rasquen una guitarra amb destresa. Recordo París, i recordo La Rambla, i recordo la meva platja, i recordo l'àvia quan li vaig fer portar una rosa a domicili, i recordo la Núria mentres una diada de la rosa en la que va diluviar ens vam amagar dins una casa en obres per a regalar-nos uns llibres, i recordo la gent agitada sota el correfoc, i recordo l'any que vaig seguir en Baltasar Porcel firmant llibres pel Passeig de Gràcia, i recordo la poesia que em regalava la mare, i recordo la rosa que el meu germà, el pare i jo regalàvem a la mare, i recordo el Sant Jordi que fins ara cada any havia cel.lebrat al meu país.
I em sento molt lluny de casa, i continuo mirant la rosa. I ploro en silenci, assentat, ajagut al darrer esglaó, i em tapo el cap amb els brasos i m'agradaria tornar a tenir vuit anys i estar a casa, i que a la classe jo portés una rosa del jardí de casa a la senyoreta, i que la mare em regalés, a l'hora de dinar, un llibre d'aventures d'en Massagran. I mentrestant els gitanos toquen al final del passadís del tramvía. I passa un matrimoni paquistanès amb dos nens que porten ben agafades amb les manetes dues bosses de caramels, i passa una mare somalí amb tres criatures amb els ulls enormes i nets. I penso si ells també se senten molt lluny de casa.

< SOBRE < LLiBRE > >

Ahir vaig rebre una petit paquet acolxat de color marró clar amb remitència d'Argentona. El vaig trobar, sorprès en la meva rutina matinal agradabilíssima entre la dutxa i el cafè amb llet -el jardí ample i frondós ple d'herba ufana, centenars de margarides minúscules esclatant en grocs-, a dins la meva bústia de color blanc, una bústia ample i grossa, amb el meu nom imprès enganxat amb plàstic aïllant just al costat de la tapa que s'ha d'aixecar per a poder insertar la correspondència corresponent. La meva bústia costa d'obrir perquè el pany està rovellat i ningú mai s'ha preocupat de canviar-lo. La clau -que és la mateixa que em serveix per obrir la porta de casa- cada cop costa d'introduir i de desintroduir, i penso que un dia d'aquests em quedaré amb mitja clau a la mà i l'altra mitja a dins el pany. Fa uns mesos, al arribar, ja vaig dir-li al conserge del complex d'apartaments a veure si feia el favor utilitari de reparar-lo/canviar-lo/desoxidar-lo/esmenar-lo/arreglar-lo. Però l'home, un danès genètic, encetant irrisòriament els quaranta, metre noranta, cepat, rossenc on la calba ja no es declarava absoluta, amples espatlles, veu rogallosa, sense coneixements de castellà, anglès o francès, no em va fer cas. I això que vaig demanar a la veïna de sota de casa -de la qual no puc trigar gaire a parlar- que em traduís una nota de l'anglès al danès per a poder fer-me entendre, vaja, comunicar-me. L'anècdota convertida en desastre funcional.
A dins del sobre hi descobreixo el llibre d'Emili Rosales "La ciutat invisible", Premi Sant Jordi 2004. També hi trobo una carta. Pujo accelerat les escales de ferro fins al meu primer pis i m'assento davant del meu pupitre de fusta envellida. El silenci, el finestral que em queda just davant, les vistes -pollancres, prats, teulades baixes, un cel amplíssim- que comparteixen des de fa tantes setmanes i dies i mesos el meu quefer de la lectura i l'escriptura en la tasca que em vaig encarregar al venir. La carta em fa plorar de sincera. El llibre no el deixo fins l'endemà al matí. Totes dues lectures em fan adonar d'un munt de coses extraordinàries.

La paella basca

Avui hem fet una paella perquè sí. L'Elena, una cordobesa castissa i agitanada, pell fosca, ulls abellutats i cabells llarguíssims, ens ha convocat a tots a la terrassa immensa del seu apartament. La nit de dissabte havia estat llarga, i hem anat arribant a poc a poc, sense pressa, d'un en un, de dos en dos, de tres en tres. La Natàlia, la malaguenya, amb una rialla del sud lluminosa. La Martina, la italiana de firenze. En Sergio, el valencià, amb ulleres de sol per la ressaca. L'Helena, la mataronina, que mica en mica es va muntant la seva vida independent a Dinamarca. Acabem sent una quinzena, la major part espanyols, i ens dediquem a beure sangria, menjar paella valenciana, jugar a rondos amb una piloteta de futbol, explicar acudits fàcils, riure amb ganes. Assentats en unes quantes taules de fusta, parlem de com canvien les coses en la distància.
Mica en mica marxen els núvols, i ens comportem com autèntics danesos, prenem el sol amb devoció, ens animem com ànecs esvalotats quan el cel blau s'imposa i la llum ens bateja com si ja no recordéssim que un dia vam venir d'una terra regada i eclipsada de sol.
Avui les eleccions al País Basc han aparegut mentres escurava el segon plat d'arròs groguíssim i pebrot verd. La Maider, de Vitoria, m'explica coses interessantíssimes. L'escoltem. Ens enrollem sobre el tema una bona estona.
Ara recordo l'Iban, el noi de Bilbao que estudia amb mi a Roskilde i que no el van deixar votar per correu perquè ho va demanar fora de termini. Ara recordo la Maite, la noia de 23 anys presa per ser col.laboradora amb ETA. Ara recordo la quantitat de morts, de tonteries dites pels polítics, de veritats dites per polítics, el dolor, els interessos electorals, les passions, els anys, les mans pintades de blanc, un cotxe bomba a Vic, més notícies de televisió.
Ara m'adono de com en la distància, una paella en companyia pot salvar-nos de tantes tontèries.

football match

A les 16.30 partit entre 10 danesos i 10 internacionals a un camp de gespa fantàstic del campus de la Universitat. Fa un sol que enamora, i unes dotzenes de persones ens venen a animar.

Certesa concreta

Per avatars de la causalitat, en poc més de 24 hores parlo, llegeixo, escolto i sento diferents persones que em parlen de la contundent destrascendentalització de les nostres vides postmodernes, urbanes, occidentals i mercantils. Vull definir aquests quatre adjectius.
Postmodernes perquè l'art ens escup a la cara mentres ens xiuxiueja a l'orella que la visió creativa del món en el seu concepte més ampli -el concepte, el contingut, la forma, la matèria, el llenguatge, el codi, el canal, l'autoria, la voluntat artística- ha entrat en una irradiant caiguda, en la permanent desorientació que causen els sismes culturals, les inestabilitats del procés valoratiu -comissaris, museus, patronats, distribuïdors, galeries, mànagers, representants, mitjans o crítica-, la creixent banalització de l'art com a eina d'autoconeixement per l'artista i per l'espectador o la imparable cascada de canvis en els processos creatius degut a les noves tecnologies.
Urbanes perquè vivim instaurats en l'asfalt, en l'empedrat estèril, en els transports fòssils, en la seguretat insípida d'un entorn immòbil i inorgànic que ens permet estalviar de qüestionar-nos quina relació primària, elemental i inaludible hauríem d'establir amb el nostre entorn natural, les nostres pinedes, els nostres mars, les nostres garces, els nostres conills, les nostres gebrades, les nostres rieres.
Occidentals perquè formem part inaludible d'un procés sociopolític que pretén convertir la terra en una doble peixera, on per una banda la societat occidental pugui viure en un estat de benestar acceptable, insolidari, desvocat i insostenible, amb els seus òrgans i equilibris de poder. Per l'altra banda es condemna a dos terceres parts del món a viure en la misèria, a ser anomenats "pobles del sud" o del "tercer món" i a no tenir accés a l'aigua potable, a la sanitat bàsica, a l'alfabetització, a la integritat física o a un futur digne. La lent deforme occidental ens porta a mirar la terra des d'una perspectiva immoral. Ningú plora de vergonya.
Mercantilistes perquè estem abocats a ser entesos com petites peces d'un gran engranatge que ha convertit els nostres quefers diaris en una gran estupidesa microeconòmica, on el consum passa a ser la reina de les virtuts. On ja no som persones sinó consumidors, on ja no som poblacions sinó targets, on ja no comprem per necessitat sinó per comercialitat, on allò que diem ja no és per reflexió sinó per seducció, on les marques, els anuncis i els discursos publicitaris dels mèdia ens conformen una nova manera d'entendre la nostra relació amb els altres. On importa més de quin color és la coberta del meu nou ordinador portàtil multimèdia NoteBook que saber si els teus fills podran anar a la guarderia. On importa més quina va ser la disputa nocturna d'un lateshow decrèpit que saber quin és el partit polític que defensa la venda d'armes a paísos en vies de desenvolupament.

El sociòleg Zygmunt Bauman va venir a Barcelona a fer una reflexió pública i sinòptica sobre aquesta situació desesperada. Deixa anar frases com "aquell que obeeix normes dictades no és un ésser moral, sinó un conformista". No sóc amant dels filòsofs ni dels pensadors, però Bauman és una de les comptades excepcions. Diu que calen respostes a la pèrdua d'espiritualitat, a la pèrdua de les referències fixes, a no tenir memòria ni certeses. Que l'individu s'està perdent. Que calen certeses per tirar endavant, per sentir-nos lliures.

La meva certesa és un record a París, a un parc menut i tranquil, a la placeta J.Rosseau. La Núria assentada en un banc de fusta de cara al sol, mirant-me de lluny i somrient relaxada. Jo bevent aigua d'una font. Al mig del terrari una dotzena de nens i nenes xisclaven i es llansaven pels tobogans i els ponts, dos es passaven una pilota de plàstic. Me'ls quedo mirant, somnolència després de dinar. Noto una mà que m'acaricia l'espatlla i el coll. La pell escalfada pel sol se m'erisa. La meva certesa concreta.

aCCIo - rEFLEXIo

Crepperia Cousin-Cousine. Dos quarts d'onze del vespre, plou lleument i bateja l'empedrat del carrer del barri llatí.
- Hem de saber reflexionar el que fem cada dia, sense consciència no podem caminar.
- Però qui t'assegura que la reflexió serveixi per actuar?
- En la novel.la del Rei Artús, aquest li diu a Lancelot que "Déu ens fa forts un temps per a impartir la raó entre els homes". La raó s'ha d'impartir amb la acció.
- Doncs jo t'estimo perquè a voltes reflexiones i a voltes actues. Som el que fem, no el que pensem, això ho vaig escriure fa temps al meu llibre de notes.
- Em cansa la banalitat de l'acció sense pensar. Deixar-se portar per la facilitat d'actuar perquè sí ens fa estúpids.
- Reflexionem tant com calgui. Però tenim els brasos i les cames, les dents i la veu perquè quan calgui, siguem valents i actuem sobre les nostres reflexions més profundes.
- T'estimo perquè ets de les poques persones que m'has demostrat que ets així.

Al sortir al carrer cau un xàfec de ca l'ample i ens refugiem en un portal de l'île de Saint Louis, compartint-lo amb un vagaund de mare marsellesa i pare algerià.

La mort silent

Eren quarts de deu de la nit quan ens trobem amb l'Àngels per anar a sopar, just davant per davant de Notre Dame. Gargoles disneylàndiques a les torres, la llum blanca i pètrida en la fasana icònica de la catedral parisina. Núria i jo que arribem d'emborratxar-nos de carrers estrets, cafès amb terrassa i cambrers bigotuts, ponts il.luminats pel sol i jardins versallescos plens de nens passant el dissabte a la tarda.
A dins la esglèsia el silenci em commou. Al fons, una fotogafia de Joan Pau. No sabia que ja havia traspassat. Centenars de persones s'apinyen en els bancs, la catedral inusualment plena de fidels. Resant, agenollats, el silenci que em commou. Una munió d'espelmes per a recordar-lo omplen una part de l'ala dreta. Llum taronja, llum vacil.lant. El silenci, la certesa de la mort, em commou.
Recordo que vam sortir estranyats, a dins la ceremònia acompanyada per un disc compacte de cants religiosos. Recordo també que vam girar cap al Boulevard Saint Germain, que vam acostar-nos fins a la placeta Maubert i allà vam escalar fins al barri llatí. En una crepperia minúscula vam oblidar-nos de religiositat mentres bevíem cervesa. Vam haver de còrrer per enganxar el darrer Metropolitan de la línia 8.