Demà a la tarda marxo des de l'aeroport de Copenhaguen a París. Quan hi arribi ja serà l'abril, ja haurà arribat la primavera, també a la ciutat francesa. M'hi estaré sis dies i cinc nits. La Núria ve des del sud amb un avió de RyanAir. Ens hem citat a les portes de la estació de Metro de Porte du Maillot, a la línia groga. Volem estar junts, apartats de coses que coneixem, només ella i jo. Quina sort que ella pugui parlar francès gairebé perfecte, quina sort que ella hagi estudiat Belles Arts i em pugui parlar hores i hores del surrealisme, de l'Art Nóveau o de l'estructuralisme, quina sort que ella sembli mig francesa mig menorquina, quina sort que el cel de la ciutat de l'amor sigui tant blau, quina sort que podrem passejar abrasats pels Camps Elisis, quina sort que podrem fer-nos una foto en un portal emblanquinat del barri llatí, quina sort que podrem menjar uns entrepans als jardins de MontMartre, quina sort que podrem fer-nos un petó en la nit de l'Arc de Triomf -línies roges i grogues omplint de llum les avingudes parisines.
Quina sort que senti tantes ganes d'estimar-la. Només una imatge al cap se'm repeteix. Ella amb els cabells negríssims al vent amb les seves faldilles blaves i passejant al costat d'un pont. Jo somrient la miro i li faig una fotografia. El somni de París està a la propera estació.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Eloi, tens raó que París és la ciutat de l'amor. També recordo haver-la disfrutat un abril de ja fa uns quants anys, la darrera vegada que hi vaig anar. Aprofita-ho, així enamorat encara és una ciutat més preciosa.
Ser tan bucòlic és perillós. Les ciutats grans es paeixen a molts dies vista, diria. Malgrat això, fins i tot em fas venir ganes d'enamorar-me de la Núria!
Publica un comentari a l'entrada