2 de març del 2005

18 cm

El que semblava que només seria una visita esporàdica es converteix en el meu company d'habitació durant setmanes. Durant els últims vint dies només ha fet sol un diumenge sencer i un matí de dissabte. No para de nevar, tot és blanc, i el nivell de la neu mica en mica es consolida, creix, augmenta, puja, s'eleva, colga tanques, voreres, bicis, esglaons. Avui al matí he hagut d'obrir-me pas entre el pam llarg de neu impol.luta que barrava la porta de casa meva. Divuit centímetres que no només ho fan tot molt més difícil -anar en bici, no relliscar a l'asfalt, moure's d'un lloc a l'altre, decidir-te a fer un vol amb els amics, comprometre't a estudiar a la biblioteca, passar per casa de la Marleen a composar amb la seva guitarra holandesa- sinó que tota aquesta exhibició de blancor exhuberant m'emmarca en un teatrí gegant on els dies passen en el silenci més absolut, en la boira i la borrasca de les volves de neu que ho delimiten tot amb uns marges fantasmagòrics, gairebé onírics, una neu que emmudeix el tragi quotidià -igual que a Mataró, com m'explicava un mataroní que va anar a comprar el pa del matí i es va quedar parat davant aquell silenci incomprensible-.
Decideixo passar el dia a Copenhaguen. Quedaré amb algún company italià o francès, o alguna noia alemanya o catalana. Farem un cafè amb llet en un bar amb vistes als carrers sense asfaltar de Christiania o a les avingudes peatonals tant europees del sud de Nørreport. Potser aprofitem per visitar algun Museu -els dimecres la majoria dels museus són d'entrada gratuïta-.A la nit segur que els Pokeríssimos em diran d'anar a fer cerveses. Però estaré cansat i tornaré cap a l'apartament.
Amb aquest clima, per ara, no es pot fer res més. Bé, dormir. I escriure encriptat a casa. I somiar que el sol no triga a arribar del sud.