El que semblava que només seria una visita esporàdica es converteix en el meu company d'habitació durant setmanes. Durant els últims vint dies només ha fet sol un diumenge sencer i un matí de dissabte. No para de nevar, tot és blanc, i el nivell de la neu mica en mica es consolida, creix, augmenta, puja, s'eleva, colga tanques, voreres, bicis, esglaons. Avui al matí he hagut d'obrir-me pas entre el pam llarg de neu impol.luta que barrava la porta de casa meva. Divuit centímetres que no només ho fan tot molt més difícil -anar en bici, no relliscar a l'asfalt, moure's d'un lloc a l'altre, decidir-te a fer un vol amb els amics, comprometre't a estudiar a la biblioteca, passar per casa de la Marleen a composar amb la seva guitarra holandesa- sinó que tota aquesta exhibició de blancor exhuberant m'emmarca en un teatrí gegant on els dies passen en el silenci més absolut, en la boira i la borrasca de les volves de neu que ho delimiten tot amb uns marges fantasmagòrics, gairebé onírics, una neu que emmudeix el tragi quotidià -igual que a Mataró, com m'explicava un mataroní que va anar a comprar el pa del matí i es va quedar parat davant aquell silenci incomprensible-.
Decideixo passar el dia a Copenhaguen. Quedaré amb algún company italià o francès, o alguna noia alemanya o catalana. Farem un cafè amb llet en un bar amb vistes als carrers sense asfaltar de Christiania o a les avingudes peatonals tant europees del sud de Nørreport. Potser aprofitem per visitar algun Museu -els dimecres la majoria dels museus són d'entrada gratuïta-.A la nit segur que els Pokeríssimos em diran d'anar a fer cerveses. Però estaré cansat i tornaré cap a l'apartament.
Amb aquest clima, per ara, no es pot fer res més. Bé, dormir. I escriure encriptat a casa. I somiar que el sol no triga a arribar del sud.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada