19 de març de 2005

Looking for a job (2)

La cara de la dona encarregada per a l'empresa de serveis domèstics de recollir-me amb el cotxe m'espanta. Quedem a dos quarts de sis a la zona de pàrquing que hi ha al costat de la estació de metro de superfície de Vængade, una parada suburbial al nord de la conurbació urbana de København.
Al descampat esfaltat del pàrquing hi trobo una noia de 19 anys xinesa, que quan arriba el cotxe blanc de la Elisabeth, la dona cinquantona, grassona i cansada de l'empresa, descobreixo que és la meva companya de feina. Adha, com es diu la xina, és extraordinàriament tímida, no aixeca la vista del terra, parla fluix fluix, com un ratolí. Els seus pares, obrers en una fàbrica al nord del país, han enviat la seva filla única a estudiar Màrqueting a Europa. És estalviadora, parlem durant el camí. És menuda, petita, prima, poca cosa, fins i tot al caminar va una mica gepuda, i les cames tortes que indiquen que de petita potser no va menjar tot el que caldria.
Arribem a un complex de cases enjardinades de color blanc. S'està fent fosc. La Elisabeth ens diu amb veu de llengua arrepenjada que no podem fumar, que avui és el dia de prova de la feina, i que ella ja parlarà amb els amos de la casa. Quan entrem a la casa -rodejada per desnivells de terrasses d'herba i tombones de fusta d'ivori ens rep la mare de família. Parlen ràpid amb l'Elisabeth en danès, i jo demano un lloc on poder canviar-me de roba -m'he portat uns pantalons de xandall negres que fa anys que em va regalar el tiet Jordi i una samarreta també negra del Decathlon que la mare em va regalar just abans de marxar cap a Dinamarca.La dona de la casa em diu amb anglès barroer que baixant les escales del menjador a la dreta hi ha un lavabo. Baixo i em canvio. L'Adha i la Elisabeth es posen a netejar la segona planta, on hi ha l'habitació de matrimoni i la sala d'estar. Jo m'encarrego del pis de sota on viuen els tres fills de la familia, les habitacions col.locades en un desnivell a través d'escales de fusta, tot molt bonic, tot molt de disseny, tot molt ben pagat.
Baixo les escales carregat amb un aspirador molt pesat, un cubell, una fregona, un fregall gastat, una bayeta i dos draps per eixugar. Comenso pel lavabo i em dedico a treure les teranyines i matar les aranyes. Tremolo quan una de les aranyetes -petita, llargues potes vibrants- se m'enfila bras amunt. Continuo fregant a fons les rajoles de la banyera que estan plenes d'escòria i cals resseca. Frego el marbre ressonant. Frego també el lavabo, la tassa, dins la tassa, els pels, els fongs, la pudor, aviat deixo de sentir pudor. El darrera el dipòsit del vàter, la pols acumulada, una altra aranya. M'agenollo, poso el cap sota la pica. Frego, netejo, asseco. Els brasos cansats. Mentrestant, a fora, la vida familiar segueix amb la seva plàcida tranquil.litat d'un dijous qualsevol a la tarda. Mentres passo l'aspirador per la moqueta del passadís, el fill adolescent de quinze o setze anys fa una classe de piano amb el professor particular. Toquen amb un piano de cua en el menjador, un menjador amb terra de fusta i taula de disseny xinès.
Al costat del passadís on passo la pols als quadres, hi ha dues habitacions. Dues filles, una nena de deu anys i una xicota de dinou o vint. Entro a escombrar i fregar les habitacions. No em dirigeixen la paraula, però em miren estranyades; com un noi occidental de vint anys està netejant la meva habitació? No hauria de ser un home gruixut paquistanès o una dona nigeriana amb mocador al cap? Especialment la nena em mira mig espantada. Especialment la xicota em mira múrria, encuriosida, les seves mans que juguen amb la punta de les seves faldilles blanques mentres jo m'esforso concentrat en els marcs de la seva porta.
Jo faig el que fa sempre la dona de fer feines de casa, a Argentona; ordenar-ho tot, treure les sabates, posar les monedes perdudes sota l'estora a sobre el taulell, recol.locar la cadira amb rodes al costat de la finestra. Al final, i després de tres hores, enllesteixo tota la planta; fregat, netejat, despolsat, mullat i assecat. Les mans em piquen del netejavidres, el lleixiu, el sabó del vàter i l'spray especial per a netejar superfícies de fusta. Són quarts de nou i marxem de la casa en silenci, a la cuina algú està fent funcionar el microones. De lluny m'arriba el so de la música de la noia que hi canta a sobra -diria que és The Doors-. L'Adha i jo som espectres que no ens mereixem ni un adéu. Sortim en silenci. Ara ja és fosc. Pugem al cotxe i la Elisabeth canta música de Robert Williams que sona de l'emissora SkyRadio, avui li hem regalat unes quantes hores de feina. Ens deixa al descampat del pàrquing de Vængade. Durant el trajecte l'Adha demostra de nou el seu caràcter xinès i em canso de preguntar-li coses. Inesperadament sona el telèfon mòbil. La Vane, que amb uns quants mengen unes pizzes al seu pis de Nørrebro, que m'hi apunti. Baixo del tren i camino fins al barri on hi ha la casa. En un semàfor em paro al costat de dos musulmans iraquians o paquistanesos. Ens mirem. Fa un fred que pela i tots tres anem tapats fins a les orelles. Alguna cosa em fa sentir-los a prop seu. Es posa verd. Caminem endavant atravessant el pas de zebra.

2 comentaris:

OriolBM ha dit...

Eloi, m'ho he imaginat tot. El físic de la xinesa tímida, a tu amb l'aranya pujan-te pel braç... De tots els textos, aquest és el que més m'ha agradat.

Històries com aquesta ens han de fer adonar que vivim en un oasi. Que ho tenim tot molt regalat i de seguida ens queixem sense tenir en compte la nostra situació de privilegi.

Aquesta realitat és la que viu la majoria. La meva mare treballa 8 hores en una forneria i cobra 600 euros pelats.

Nosaltres ens relacionem amb un món una mica famfa. Ens volem dedicar a una feina que, com a mínim, requereix una mica de vanitat. Ens és molt necessari que, de tant en tant, per no perdre el nord, ens facin una cura d'humilitat.

En realitat, en tant que persones, no deixem de ser un producte de mercat. Estem sotmesos a la llei de l'oferta i la demanda. Tots valem sempre el mateix com a persones, però no vals el mateix quan portes un micro de CatRàdio, una gravadora de l'AVUI o un micro de TVM (el de la ràdio municipal no el poso perquè no val res, no en tenim). No vals el mateix quan fas de productor del documental del barça que quan fas de speaker d'una festa del grup tercer món. No vals el mateix quan fas de mestre que quan fas d'alcalde. En canvi, nosaltres som sempre els mateixos. Es veu que hi ha gent que considera que el fregall de netejar el wàter o la bata blava de dur paquets a domicili no val ni un bon dia. Per favor, que no ens tornem mai així!! El que se sent quan et fan això no ho explico. La majoria ho sabem i fa molta ràbia. Tanta que... l'hauria de sentir tothom alguna vegada.

Eloi ha dit...

Tens tota la raó. Tots l'hauríem de sentir alguna vegada. Perquè tots valem igual com a persones. Siguem alcaldes, mestres, periodistes o netejawaters. Perquè tots ens mereixem un bon dia i un adéu. Perquè al capdavall, ens agradi o no, ho vulguem o no, ho entenguem o no, ho sapiguem veure o no, tots som tant semblants. Que ningú gosi treure-s'ho del cap. Que sobre un tapís verd de cartes tots formem de la mateixa baralla.