3 weeks: this is the party, c'est la vie

Avui fa poc més de tres setmanes que vaig arribar a Dinamarca. Ara ja puc certificar que mai en tota la meva vida havia estat tants dies seguits gaudint de la nocturnitat i l'ambient dels locals.
Potser perquè ens sentíem sols, potser perquè necessitàvem coneixe'ns més, la qüestió és que les festetes a pisos i apartaments, i les xerrades en anglès, francès i italià a les tauletes de bars, pubs i cafès han estat quantioses. Però han valgut molt la pena. Tot i que aquí una cervesa costa entre 10 i 30 corones (entre 1,3 i 3,9 euros) i l'ampolla de vi se´n va als 5 euros, si et controles pots sortir i no hi ha problema. Tinc amics que en una sola nit s'han gastat 200 i 300 corones... mare meva! No és casualitat que es digui que el poder adquisitiu i el nivell de vida català està per sota de l'europeu... el sou d'un rentaplats a mitja jornada a Dinamarca és el sou d'un funcionari a plena jornada a Catalunya.
El que són les coses. L'Abbas, un estudiant de Ciències Ambientals de Tanzània treballa cada nit de dues a set de la matinada repartint diaris. El nano s'està traient més de 1500 euros al mes treballant cinc hores al dia, de dilluns a divendres. Jo ja estic comensant a donar veus per a trobar alguna coseta. Em sembla que donar classes de castellà, cuidar nens, rentar pisos, jardins o plats o fer de cambrer semblen les opcions més factibles. Tot i això continuo cercant una guitarra espanyola o acústica de segona mà-el mercat és super limitat, no hi ha manera- per a poder tocar pels carrers "spanish songs". Aquí la rumba, el flamenc rascat i els tumbaos provoquen la sorpresa dels vianants, i no és gaire complicat fer-se 7 o 8 euros la hora. Potser prefereixo això a rentar plats. Ja veurem. Ara bé, el que és claríssim és que ens tracten com a immigrants del sud. Fa una setmana vam anar amb les dues catalanes a preguntar a l'oficina de treball municipal de Roskilde. Ens van dir que sense saber danès no podríem trobar gaires feines, i que el fet de ser estranger rebaixava els sous substancialment. Cullons. Però que no érem tots de la mateixa Europa?
Per altra banda, demà al matí marxo d'excursió dos dies al nord de l'illa de Sealand, a Helsinborg, una zona agresta i ventosa on es conserva el castell medieval més bonic de tota Dinamarca. Ho organitza l'International Club, una espècie d'associació d'estudiants que aglutina estudiants d'arreu del món. Som ni més ni menys que trenta-cinc. Em sembla retornar a l'època quan anàvem de rutes amb l'Esplai Garbí. Ens allotjarem en un alberg, i hi viatgem amb furgonetes de la Universitat (és curiosíssim, la RUC disposa d'un grapat de furgonetes de set places per als quefers de la comunitat educativa, per a excursions, visites guiades, projectes, treballs acadèmics...). El preu que paguem és ridícul, unes 230 corones, poc més de 30 euros. Quina sort, alguna activitat a Dinamarca que no em suposa gaires diners!

17-A

Mai escric articles polítics, però ahir vaig llegir un post d'en Joan Safont sobre les eleccions al País Basc, en el que comenta els pros i els contres sobre aquest moviment tectònic a Euskalherria. En vaig fer un comentari breu que també publico al blog.

Per a mi hi ha tres grans temes a comentar:

1. És necessària una convocatòria d'eleccions per al 17 d'abril?
Afirmo rotundament que era necessari. El joc democràtic d'Ibarretxe ha estat batut a Madrid amb una actitud contundent del PSOE i el PP. Em sap molt de greu la postura dels diputats socialistes catalans. Vaig confiar en elles el catorze de mars, i en el meu cas no han sabut estar a l'altura de representar-me. No podem bloquejar irresponsablement els processos de revisió del pacte constitucional. Perquè davant el bloqueig, sí, sí, bloqueig dels socialistes aliats amb els populars, la única sortida digne, seriosa, ferma i democràtica d'Ibarretxe és la convocatòria d'eleccions.
Sempre ens hauríem d'alegrar de les convocatòries electorals: anunciem la possibilitat de fer present la permanència -sembla que a alguns els hi faci por sentir-la- de la sobirania popular. Que siguin els bascos els que es pronunciïn sobre si el procés del seu lehendakari és el correcte o no.

2. Resultats de les eleccions del 17A
No sóc estadista, però per moltes raons auguro una victòria incontestable del front basc PNB-EA. Em sembla una postura molt interessant el que s'ajuntin dos partits com EuskalArtasuna i Partit Nacionalista Basc; entenen que el moment és delicat. I ho demostren unint-se per tirar endavant polítiques pacifistes i de progrés. EL PSE té la opció de tenir les claus de la governabilitat del Parlament basc. Serà llavors quan hauran d'estar o no a l'altura de les circumstàncies. Han de recolzar i dialogar el Pla. Si cal, renegociar-lo, però recolzant-lo.
Per altra banda, crec que el PP serà sadollat. La seva política neoliberal i espanyolista no té horitzons per dibuixar. IU repetira resultats -és bo ser fidel a un projecte de convivència i constructiu i això els electors ho valoren-. UA i Aralar són les incògnites.

3. Batasuna: il.legal o rectificació?
Cal condemanar la violència, i sinó ser apartat de l'arena política. Deixem que Aralar substitueixi el fanatisme ambigu per a l'independentisme que sap diferenciar sense ambigüitats la via de la por i la via de la democràcia. És el moment d'Aralar. Batasuna, agradi o no, em sembla que ja forma part d'un present que ja és passat.

Els cors taronges

Algú m'ofereix un cor taronja. És suau i esponjós. Hi ha escrites unes frases en danès. L'agafo i dóno les gràcies. Agafem els dos cors i els apretem un contra l'altre. No fa fred.

Copenhaguen africana

A primera hora del matí em planto a Kovenhavn H, la estació central de la capital danesa. Fa un fred que pela. Un home greixós i enorme arrossega un carro on ven entrepans amb salsitxes. Quan passo per davant de les parades d'autobús em trobo l'Abbas, l'únic estudiant africà del nostre grup.
Ens passem cinc hores passejant pels carrers cèntrics. Parlem de les nostres cultures, riem, em convida a un capuccino. Si a Àfrica neixen gaires Abbas, el seu futur és una mica menys pessimista.

Caràcter llatí

Què seria d'un Erasmus sense la seva essència llatina? Mica en mica hem anat fent colleta, i dels més de quaranta ara em faig amb una quinzena... i evidentment, les arrels culturals són unes, i no precisament ens unim a través d'una gran i fantàstica ciutadania europea que va des de Lisboa fins a Tallin... No. És senzill veure qui prové d'eslavia, o del bàltic o del mediterrani. I les formes de comportar-se, entendre les relacions humanes o dir les coses varien substancialment. Repeteixo, substancialment, en essència. Segons com, em sento més proper a un company del Senegal que no pas a un company de Lituania.
Parlo del caràcter llatí, de la proximitat que sento amb italians i francesos principalment. Aquí d'italians n'hi ha un munt. Potser una dotzena. I jo m'he fet amic sobretot de quatre: en Giuseppe, en Paolo, en Neri i la Barbarita. Són de Bologna, Roma i Sardinia. Són gent afable, de tracte fàcil, que prefereixen la sinceritat a la complexitat, i que sempre estan disposats a trobar-se amb tu, a intercanviar plats culinaris i nits de festa desmesurada.
En Neri i en Giuseppe van venir de Roma el mateix dia que comencàvem les classes. Són dos senyorets italians de 23 i 24 anys, i mai deixen de banda la importància del vestir bé, tot i que sigui un pentinat despentinat i uns pantalons foradats per sota el genoll esquerra amb unes bambes Adidas gastades. M'encanten. El dilluns passat vam anar a jugar a un poliesportiu on un cop per setmana es troben una vintena d'estudiants internacionals -quants xinesos, increïble, tan preparats, tan educats, tan futuribles- per a fer partidets. Vam estar dues hores. I va i en Neri es presenta amb la samarreta de la Juventus! En Pepe -com diem popularment a en Giuseppe- és un fan del Roma. Estan bojos pel futbol. Serà amb ells amb qui mirarem a algun bar de Roskilde els partits del FC Barcelona contra el Chelsea -me'n moro de ganes, la malaltia "FCBarcelona Confidencial" no m'ha abandonat- i l'altra eliminatòria de la Champions League entre la Juventus i el Reial Madrid. De festa són dels millors. És el motor llatí que condueix les festes el que m'ha reportat algunes nits inolvidablement boniques, divertides i carinyoses.
Per altra banda hi ha en Paolo. Ens uneixen més coses de les que em pensava. No només som veïns -aquí ser veí significa viure a menys de dos-cents metres- sinó que ens interessen coses similars, i tenim un tarannà semblant. Estudia comunicació i media de masses a la Universitat de Bologna. És prim i alt, amb una arrecada a l'orella i de tant en tant parla un italianocastellà molt còmic. Parlem de política, de cultura, de comunicació, de viure pel teu compte, de dones, de noies, de viatjar, de gastronomia, d'estimar, de lluitar, d'Europa. M'hi sento molt còmode.
També hi ha la Babara, més coneguda per Barbarita, el nom amb la que la vaig batejar. I és que sembla una nina. Prové de la menuda illa de San Antiocco, a l'extrem sud de Sardenya. És fosca de cabells i d'ulls, i sempre somriu. És petitona, no deu fer més de metre i mig. Però és la noia més elegant que he conegut. I com vesteix! Li dic sovint que és una noia sarda que hauria hagut de néixer a Milano. Ella somriu, és molt tímida. Però almenys quan parla amb el seu somriure és sincera, és llatina.
Un altre gran tema són els francesos. Però es mereixen un post en solitari. Però faré una excepció amb en Renaud, canadenc quebequès, el meu altre gran puntal a Roskilde. Alt, guapo, ros, fort, sembla un super heroi. Té un nivell d'anglès semblant al meu... a casa seva sempre han parlat francès. I es nota que és de Quebec i no de Canadà, perquè els americans que he conegut -en Lenny i en Michael- són tant diferents, tant continentalment diferents... Renaud té encadilades unes quantes noies. És normal. Però sovint em parla de la seva nòvia que ha deixat a l'altra banda de l'Atlàntic. Diu que se l'estima, però que tot això és diferent a la seva realitat que coneixia, que està descol.locat. Tots ho estem una mica. Temps al temps. Ahir vam parlar sobre el seu avi, que va lluitar a Normandia i el dia D estava a les plages de Utah. Jo li parlo dels avis que van lluitar a la Guerra Civil. Li dic que el seu avi va ser guanyador de la guerra. Que els avis que van lluitar a la guerra civil la van perdre. I que com canvien les coses, per déu, quan es guanya o es perd!
Juntament amb en Pepe, en Neri, en Paolo i en Renaud hem creat el Poqueríssimo Group. És una espècie de comunitat identitària. Ens ho expliquem tot. Estem al corrent del que fan els altres. Som cinc asos que se la juguen a una terra estrangera tan freda. Però no passa res, perquè el nostre caràcter llatí ens uneix, ens ajuda, ens salva.

carta en la distància

Avui a la nit he trobat a faltar algú al meu costat, un cos ajagut contra el meu. No dormíem junts cada dia, ni cada dos, ni cada tres. Just abans de marxar aquí vam passar uns dies intensos en una illa. Allà ens vam abocar un sobre l'altre, ens tocàvem, ens acariciàvem, ens fèiem petons fins a tenir la certesa que podríem reconstruïr cada centímetre de les nostres galtes, les nostres cuixes, els nostres ventres, les nostres mans.
Avui a la nit bufava un vent gèlid des del fiord congelat. Bategava com si fós un gran ocellot, fregava les finestres, les persianes, la teulada. El cel estava sense cap núvol, i la lluna il.luminava lleument el meu escriptori. Tu erets allà, en una fotografia ja tan antiga. De fons el mar, i al davant un noi, una noia i una gossa coixa estirada damunt la sorra.
Avui a la nit m'hauria encantat plorar enyorat entre la teva espatlla i el teu clatell. Avui a la nit m'hauria encantat que la teva escalfor i els teus cabells foscos m'assequessin mica en mica les meves llàgrimes.
Recordo que abans de marxar li vaig dir que fós forta, que fós forta. Mentres em queien les llàgrimes. "Sigues forta, sigues forta". Avui a la nit m'he ensorrat i a fora el vent bategava com un gran ocellot, removent les branques despullades dels pollancres.
Dibuixo el seu cos amb les meves mans i m'adormo torbat.

12983 vots contra el fanatisme

A Dinamarca hi ha censats uns 26000 ciutadans iraquians que des de fa més de vint anys han anat arribant al país nòrdic.
La passada setmana 12983 iraquians s'havien registrat per a poder efectuar el seu vot per correu. Dinamarca va ser el país estranger que més vots per correu va realitzar en les eleccions constituents d'Iraq del passat diumenge, només per darrera de Suècia, Alemanya, Estats Units, Regne Unit, Jordania i Iran.
El dimecres passat vaig estar menjant un kebab gegant en un petit restaurant amb tres italians, una grega, una catalana i una polaca. Quan vaig anar a pagar darrera la màquina registradora i sota un cartell lluminós amb els menús de shawarmes, tes, musshis, kebabs i turkkits, em va atendre un noi alt i fosc de pell, deuria tenir si fa no fa la meva edat. Mentres li donava les monedes li vaig preguntar d'on era. "Iraq, I come from Iraq" em va dir amb un marcat accent àrab. Li vaig preguntar que com veia el seu país d'origen.
Em va clucar l'ullet. I tots dos vam somriure. "I vote for my country" em va dir animat. Des de la cuina, al seu darrera, es van sentir dos comentaris en una llengua musulmana -suposo que seria en iraquià- del cuiner i el renta-plats. "Good luck for your country, man" li vaig espitar mentres guardava el moneder a la bossa. "I love Iraq" em va dir assenyalant-se el cor. "I love Iraq" va repetir. Ell i 12982 més ahir van votar contra el fanatisme.
És tan increïblement commovedor. És tan terriblement contundent. Jo també m'estimo la meva terra. I esclar que en marxaria per a poder sobreviure, fugint fins a un país on fa fred i sempre neva. I esclar que quan fós el moment votaria contra el fanatisme. I quan les coses s'arreglessin, hi tornaria. Perquè ser que els kebabs on més agraden són als animats cafès de Mosul, Basora, Kirkut i Bagdad.

El món de les mil cares

A la Universitat de Roskilde som una cinquantena d'estudiants internacionals. N'hi ha de tot tipus. Hi ha cinc xinesos becat pel règim comunista que el juny han de tornar als seus països sabent de forma perfecta la llengua danesa i la llengua anglesa. Estan tot el dia tancats a casa seva, estudiant. L'altre dia, durant una visita al Museu Viking de Roskilde (s'ha de veure de quina manera es promocionen pel seu passat viking) vaig intentar establir conversa amb un d'ells. No vaig saber entendre si es deia Li Jing, Xi Ling o Piu Xing, però el cas és que ens vam entendre. "És una oportunitat única per a mi" em va dir. "No tinc gaires diners, aquesta és la meva oportunitat per a tirar endavant" m'explicava. També em va insinuar que tornar a la Xina sense haver complert els objectius acadèmics podia ser "complicat"... millor no pensar-hi més. És molt interessant veure com per a ell la Universitat és un repte absolut, que dista moltíssim de la sensació distesa i despreocupada que molts dels estudiants -especialment els Erasmus- demostren davant les assignatures i projectes de recerca que hauran de tirar endavant a Dinamarca. Potser caldria posar fre a la sensació que un Erasmus són unes vacances mig pagades a costa de les arques públiques que benevolament paguen les carreres a milers d'estudiants que prefereixen escandalosament anar de festa a la capital europea de torn i conéixer noies guapes per tenir relacions internacionals?
Per aprofundir en l'interessantíssim tema sobre el financament de les universitats, sobre si han de ser filtrades per uns barems mercantilistes o no, consulteu el weblog d'en Francesc Amat .
Parlava de maneres de ser... també hi ha tres nois americans; en Justine, en Lenny i en Michael. Tots tres parlen un anglès mastegat, bucolitzant, sovint com si fós un enorme chewing-gum. Tot el dia riuen, tot el dia fan bromes. És curiós... algun dia hem parlat del seu règim neoliberal. I només és llavors es posen seriosos. Però tot i que les seves explicacions són contundents "Bush ha enganyat el nostre país", "La gent no acaba d'entendre que les nostres eleccions afecten a tot el món", no deixo de veure un cert aire narcotitzat en el seu quefer. Sé que és una afirmació contundent, però la sento.
Els hi encanta veure cervesa, sortir i anar a veure partits de futbol americà del seu equip preferit, els Atlanta Falcons, al Hard Rock Cafè de Copenhaguen. En molts casos és aviat per saber com són realment. I això em passa no només amb ells, sinó amb la trentena d'estudiants internacionals amb qui més o menys em relaciono.
Demà us parlo dels italians. I potser d'algun canadenc.

one coffe: 10 krones

Ahir em vaig comprar una espelma i un termòmetre. La espelma me la vaig comprar de recanvi, perquè el dia que vaig arribar a l'habitació en vaig trobar una de color lila que quan la cremes desprèn una lleugera aroma de mora. El termòmetre me l'he comprat perquè sospitava -i dic sospitava perquè les meves sospites s'han confirmat- que en aquesta terra fot un fred que pela.
Me l'he enganxat per la part de fora del vidre de la finestra més gran de la meva habitació. Avui a les vuit del matí quan m'he llevat estavem a sis graus sota zero. Fa un fred gèlid, omnipresent. Fa tres dies va ploure per primera vegada. No és una neu intensa, sinó perpètua, lleu, però inhexorable. Tot el dia vaig amb anorac i guants. Es fa de dia a quarts de nou. El sol, quan surt, és enlluernador. Escric moltes hores, dormo bastant. Conec a gent de tot el món. Noto que méstic fent gran.
Va ser una gran idea venir a Roskilde. Navego amb la bici per camps nevats.

Jeg er catalaner

Doncs ja søc a Dinamarca.
Vam arribar el dilluns a primera hora del matí, amb un cel tapat i una pluja intermitent que no ens ha deixat fins avui. La primera sensació que he tingut ha estat "ostres, ara ja no em puc fer enrera, el meu Erasmus ja és real!". Les dues noies amb qui he vingut des de Barcelona, i que també estan becades per a estudiar a la Universitat de Roskilde es diuen Georgina i Tina. Són dues noies molt trempades, d'aquestes que estan acostumades a fer la seva, que van a la idea, que s'espavilen. Però en tot cas, la història es repeteix, i l'Eloi viatja porahi envoltat de dones.
La universitat de Roskilde va néixer el 1972, en plena convulsió social i política a Dinamarca. Els estudiants del moment, davant una societat acomodada i que cada cop s'allunyava més de la tradicional vocació col.lectiva danesa, van reivindicar la educació universitària com a arma per a crear una societat on tots els danesos fóssin gent més culte, més preparada, més conscient, més lliure, més crítica amb els seus iguals.
Trenta anys més tard la Roskilde University Campus (RUC) és un gran conglomerat on cada dia més de 8000 estudiants aprenen dotzenes de carreres.
Enmig de camps verds sempre humitejats per la pluja, carrils bici, ovelles i vies de tren, s'aixeca la RUC, com una demostració que l'educació és una aposta que sorgeix d'aquest clima tan sever.
El segon dia, classes de dånæs. El primer que aprenc; Jer er catalaner. Jo sóc català. Hi ha més catalanoparlants que danesos. Què fort. I aquí tenen un estat que protegeix, fomenta i fa que el danès estigui a primera línia. I el cinema en danès és d'aquell que és projectat a filmoteques d'arreu d'Europa i Àsia...

Repeteixo; Jeg er catalaner. Somriures entre els meus companys francesos, anglesos, alemanys i holandesos. Reafirmant d'on provinc comenco a allunyar-me´n sense complexes. Trigaré a tornar a parlar habitualment en català.

Denmark

El proper diumenge dia 16 marxo sis mesos a Dinamarca, concretament a l'antiga capital vikinga de Roskilde, on hi ha una universitat d'herència col·lectivista de finals dels setanta.
Hi ha diversos àpats que volia fer abans de marxar, entre ells un que porto demorant des de fa un any. No sé, si donat el cas, haurem de tornar al Raïm amb ell. Jo ja he mogut fitxa. A veure si em llegeix la invitació.

raïm (tot escrit amb bombetes de neó)

El millor que em pot passar quan surto d'una trobada en un restaurant, sobretot si és per dinar, és que no en surto ni empatxat ni decebut.
El millor que em pot passar és tenir la sensació que m'he trobat amb unes persones amb qui ens hem entés, amb qui he estat còmode, i que m'ho he passat bé.
Què uneix la energia insadollable de la Maria Carme amb el frenesí agut d'en Joanet Safont? Què eleva ponts entre la crítica cultural cinematogràfica i icònica de la Judith i la crònica a voltes política a voltes religiosa d'en Ramon? Què mescla l'avidesa intel·lectual d'en Francesc amb la curiositat ingerent de l'Aina? Què m'uneix a mi, un lletraferit nàufrag pel ciberespai amb una colla d'entusiastes cronistes de les seves pròpies vides?
Després d'un gustosíssim dinar, unes quantes abraçades amb el meu més amic J. i moltes riallades... l'únic que sé respondre és... complicitat per avançar col·lectivament?

Balearia 21.30

Marxo sis dies a Formentera, a una casa al costat del mar.
Torno la nit de reis.
Me'ls trobaré entrant per la finestra del pati de casa meva?

dedicatòria a la meva mare

Qui fa el millor salmó macerat amb torrades?
Qui sempre dorm amb un ull despert fins que els fills tornen a casa a la matinada?
Qui fa petons sorollosos a la galta i diu "dona'm un altre petó, encara més fort"?
Qui estima amb desmesura, sense esperar res a canvi?
Qui penja les fulles de ponsèties maragdes a la porta de casa quan s'acosta el Nadal?
Qui cantorreja Serrat, Jara i Mocedades mentres fa el dinar, el sopar o ordena el menjador?
Qui té un somriure inesborrable?

La dedicatòria més gran i inacabable per a la meva mare.

MÓN tv

Fins a quin punt la televisió marca el ritme de les nostres vides?
Fins a quin punt podem estimar sense condicions?

el bar amb el terra emmoquetat

Ahir va ser un estrany dia de pluja. era el primer de tots els dies del pont en que estava a casa. He estat de viatgeviatjat a ponent, a Mollerussa i Tarrega, a veure els meus tiets i els meus avis. També vaig marxar dos dies a Tortosa amb els meus pares i finalment ahir vam celebrar a casa un dinar amb mitja família. A la sobretaula van venir l'Asumpcioneta i en David amb la seva filla, la Marina, una preciosa nina de 6 mesos de la qual jo sóc padrí.
Després de petonejar-la (molt) i fer-la riure (poquet) amb la Núria ens trobem i baixem a Mataró, i ens trobem amb A. i J. en un bar al costat d'un d'aquells cinemes amb el cartell de llums de neó vermell. Cau la pluja i ella i jo ens abracem plegats sota un paraigües tremolós. Cau la pluja, els seus peuets mullats i el seu abric grandiós, em mira, els cabells li cauen i li tapen els ulls. Cau la pluja, i després d'un cafe de dues hores de conversa i una camamilla ben calenta, ens tornem a constipar sota una farola. Cau la pluja i abans de pujar al cotxe ens fem un petó.

Can Garriga

Si alguna confiteria de Mataró és barata, de qualitat excel·lent i amable, aquest lloc és Can Garriga. Hi quedo a les cinc amb els meus tres cosins mataronins (Jessica, Gerard i Gemma), la meva àvia Montse i la meva mare Montserrat.
I que n'és de bonic recuperar estones amb la família! Entre crossants, sucs de pinya i taronja, cafès amb llet, palmeres i condesos de mermelada de prèssec ens posem al dia, ens organitzem per a les festes del Nadal. La Jessica ja fa segon de Magisteri i se la veu super contenta; ve el seu xicot, en Ramon, espaviladíssim i trempat. La Gemma s'està recuperant de la malaltia i espera que ben aviat pugui posar-se a estudiar amb normalitat. Em mira als ulls i somriu, els ulls tremolosos d'una nena que s'està fent forta.
I per altra banda tenim en Gerard, tremendo, pillo, nerviós, corredís, enorme i amb nou anys i unes galtes rosades que no paren de somriure.
Avui he berenat amb família a Can Garriga. I no ho canvio per res del món.

el món dins una caixa de llautó

Blogger de l'Eloi Aymerich