Malaltia

Des de dilluns estic malalt. Malalt de debò, caput, indefens, emmalaltit.
M'he passat tres dies tancat al meu apartament, intentant dormir, suant, delirant a quaranta de febre, bevent aigua, intentant menjar quan no tenia gana, cagar-me en el meu veí turc de vint-i-pocs anys que fa un mes es va comprar uns altaveus potentíssims i de tant en tant fa que m'enrecordi de la seva mare obligant-me a fruïr de les seves audicions de hip hop americà.
Estar malalt i sol és molt interessant. Perquè de sobte la teva realitat canvia de perspectiva. Durant tres dies la meva realitat era un llit desendresat, el meu rotllo de paper de wàter per mocar-me, i l'alarma del mòbil que m'avisava de prendre'm el gelocatil. I el silenci trencat per les conduccions de la calefacció. Les hores que passen sense marges, el temps desquiciat, amorf. El silenci i el temps de la malaltia poden ser tant alliconadors.
Avui al migdia, per primer cop, m'ha baixat la febre fins a dècimes. He canviat els llencols i he fet la bugada. M'he dutxat i he escombrat. M'acosto a la universitat a mirar el correu i m'entero que en Renaud i en Giuseppe també estan malalts com jo. El pitjor de tot plegat es que ahir em vaig perdre la cita que tenia amb un anglès, dos italians i quatre o cinc catalans per a veure en directe el Chelsea-FC Barcelona.
Noto que em torna a pujar la febre i marxo cap a casa. Fa un sol esplèndid.