Ahir va ser un estrany dia de pluja. era el primer de tots els dies del pont en que estava a casa. He estat de viatgeviatjat a ponent, a Mollerussa i Tarrega, a veure els meus tiets i els meus avis. També vaig marxar dos dies a Tortosa amb els meus pares i finalment ahir vam celebrar a casa un dinar amb mitja família. A la sobretaula van venir l'Asumpcioneta i en David amb la seva filla, la Marina, una preciosa nina de 6 mesos de la qual jo sóc padrí.
Després de petonejar-la (molt) i fer-la riure (poquet) amb la Núria ens trobem i baixem a Mataró, i ens trobem amb A. i J. en un bar al costat d'un d'aquells cinemes amb el cartell de llums de neó vermell. Cau la pluja i ella i jo ens abracem plegats sota un paraigües tremolós. Cau la pluja, els seus peuets mullats i el seu abric grandiós, em mira, els cabells li cauen i li tapen els ulls. Cau la pluja, i després d'un cafe de dues hores de conversa i una camamilla ben calenta, ens tornem a constipar sota una farola. Cau la pluja i abans de pujar al cotxe ens fem un petó.
9 de desembre del 2004
2 de desembre del 2004
Can Garriga
Si alguna confiteria de Mataró és barata, de qualitat excel·lent i amable, aquest lloc és Can Garriga. Hi quedo a les cinc amb els meus tres cosins mataronins (Jessica, Gerard i Gemma), la meva àvia Montse i la meva mare Montserrat.
I que n'és de bonic recuperar estones amb la família! Entre crossants, sucs de pinya i taronja, cafès amb llet, palmeres i condesos de mermelada de prèssec ens posem al dia, ens organitzem per a les festes del Nadal. La Jessica ja fa segon de Magisteri i se la veu super contenta; ve el seu xicot, en Ramon, espaviladíssim i trempat. La Gemma s'està recuperant de la malaltia i espera que ben aviat pugui posar-se a estudiar amb normalitat. Em mira als ulls i somriu, els ulls tremolosos d'una nena que s'està fent forta.
I per altra banda tenim en Gerard, tremendo, pillo, nerviós, corredís, enorme i amb nou anys i unes galtes rosades que no paren de somriure.
Avui he berenat amb família a Can Garriga. I no ho canvio per res del món.
I que n'és de bonic recuperar estones amb la família! Entre crossants, sucs de pinya i taronja, cafès amb llet, palmeres i condesos de mermelada de prèssec ens posem al dia, ens organitzem per a les festes del Nadal. La Jessica ja fa segon de Magisteri i se la veu super contenta; ve el seu xicot, en Ramon, espaviladíssim i trempat. La Gemma s'està recuperant de la malaltia i espera que ben aviat pugui posar-se a estudiar amb normalitat. Em mira als ulls i somriu, els ulls tremolosos d'una nena que s'està fent forta.
I per altra banda tenim en Gerard, tremendo, pillo, nerviós, corredís, enorme i amb nou anys i unes galtes rosades que no paren de somriure.
Avui he berenat amb família a Can Garriga. I no ho canvio per res del món.
26 de novembre del 2004
S entre fars taronjes
Ens coneixíem de vista. Ens havíem vist dotzenes, centenars de vegades.
Fa un parell de caps de setmana, ho recordo bé, ens vam creuar a les escales de davant l'Atzucac. Feien el Barça-Milan per la tele i ens vam assentar de costat per veure'l a la tele de la taverna. Va anar a buscar una cervesa, una mitjana, i jo vaig ocupar tot el tamboret. Quan va tornar ens vam mirar, i somrients els dos, vam ocupar a mitges l'únic tamboret lliure. El coneixia de vista. Recordo la seva mirada fosca, els seus cabells negríssims.
Al marxar del local li vaig tocar lleument l'espatlla i vaig dir un adéu despistat, mentres m'embolicava amb la bufanda i obria la pesada porta.
Bon viatge, amic. Potser aquella va ser la millor manera de deixar-nos de veure per sempre. Bon viatge, nano. Bon viatge.
Fa un parell de caps de setmana, ho recordo bé, ens vam creuar a les escales de davant l'Atzucac. Feien el Barça-Milan per la tele i ens vam assentar de costat per veure'l a la tele de la taverna. Va anar a buscar una cervesa, una mitjana, i jo vaig ocupar tot el tamboret. Quan va tornar ens vam mirar, i somrients els dos, vam ocupar a mitges l'únic tamboret lliure. El coneixia de vista. Recordo la seva mirada fosca, els seus cabells negríssims.
Al marxar del local li vaig tocar lleument l'espatlla i vaig dir un adéu despistat, mentres m'embolicava amb la bufanda i obria la pesada porta.
Bon viatge, amic. Potser aquella va ser la millor manera de deixar-nos de veure per sempre. Bon viatge, nano. Bon viatge.
25 de novembre del 2004
Sonet del silenci (I)
Què estaràs fent, ara, quan t'esmeres en descossir i tornar a cosir aquest botó vermell d'aquella brusa blanca que et posaves els diumenges a la tarda, per anar al Clavé?
Què estaràs fent, ara, quan mires plorosa l'àmpit de la finestra on ell va deixar-hi una carta en forma d'avió de paper cada dimarts a les cinc del matí, quan passava amb la seva furgoneta citroên, i t'hi posava un "t'estimo", un "aviat" i un "esperança"?
Què estaràs fent, ara, quan assentada al sofà de quadres del teu baix del carrer del Carme mires per la finestra i mai passa cap pardal?
Què estaràs fent, ara, quan cansada d'escoltar el silenci t'apropes al passadís i encara et sembla olorar el perfum francès que aquell xiquei aragonès es posava els diumenges per anar al Clavé?
Què estaràs fent, ara, quan endiumenjada i els llavis pintats de vermell et mires al mirall i no hi veus aquella joveneta que esperava un farsant?
Què estaràs fent, ara, quan mires plorosa l'àmpit de la finestra on ell va deixar-hi una carta en forma d'avió de paper cada dimarts a les cinc del matí, quan passava amb la seva furgoneta citroên, i t'hi posava un "t'estimo", un "aviat" i un "esperança"?
Què estaràs fent, ara, quan assentada al sofà de quadres del teu baix del carrer del Carme mires per la finestra i mai passa cap pardal?
Què estaràs fent, ara, quan cansada d'escoltar el silenci t'apropes al passadís i encara et sembla olorar el perfum francès que aquell xiquei aragonès es posava els diumenges per anar al Clavé?
Què estaràs fent, ara, quan endiumenjada i els llavis pintats de vermell et mires al mirall i no hi veus aquella joveneta que esperava un farsant?
24 de novembre del 2004
Amb A. vam arribar a ser molt amics. Compartíem tardes, matins, vespres i caps de setmana d'una forma diàfana. Viatjàvem, ens coneixíem, lluitàvem per una amistat germinal. Em va plorar que el seu amor no la podia estimar. Em va riure que els cafès amb espumeta són més bons. Em va explicar que volia explicar històries a la gent, que volia intentar volar.
Ara escriu una bitàcola i enumera principis filosòfics. Dedica línies de text a en Llibert i penso que les persones som estranyes.
Avui mentres recordava A. he plorat perquè el pardal ha volat del seu niu i jo no he fet res per saber cap a on marxava.
Ara escriu una bitàcola i enumera principis filosòfics. Dedica línies de text a en Llibert i penso que les persones som estranyes.
Avui mentres recordava A. he plorat perquè el pardal ha volat del seu niu i jo no he fet res per saber cap a on marxava.
22 de novembre del 2004
J
És el meu millor amic. Me l'estimo d'una forma insensata. Ahir vam passejar per la platja. Som com germans, ens dèiem. Som espectres que comparteixen un espai i un temps. Tan sols això. Dos figures joves i rosses que ens escoltem el batre de les onades i parlem de viure, treballar, estimar, sentir, viatjar i entendre.
Éts el meu millor amic, J.
Éts el meu millor amic, J.
Aquest cap de setmana acabo acabant les nits massa tard.
El millor de tot és la sensació que tens quan corres sota la lluna, entres i surts de bars, locals nocturs. O et quedes a recer d'un portal i parles dues hores amb algú amb qui no t'havies pensat que hi parlaries mai.
El divendres acabo al Clak ballant amb un hedonista videojoquei i dues uruguaies rialleres. El dissabte acabo a Granollers, ballant dance a l'As de Copes amb en Marchall i l'Alzins.
Al final, la jaqueta de pana negra acaba empudegada de pudor de fum i malibú amb pinya que t'ha servit pel morro la cambrera que està boníssima però que no t'ha mirat als ulls quan li has demanat. Estrany comportament.
Diumenge al matí llegeixo el diari assentat a una terrassa de la Plaça Nova. M'agrada viure més d'una vida a la vegada. Qui no és oficinista gris i salvatge follador? Qui no és terrible xerraire feliçoi que a casa es xuta antidepressius per no penjar-se? Qui no és meravellós artista i beneit consentit? Qui no és un cos escultural explosiu i un cervell treballat, llegit i essencialista?
El millor de tot és la sensació que tens quan corres sota la lluna, entres i surts de bars, locals nocturs. O et quedes a recer d'un portal i parles dues hores amb algú amb qui no t'havies pensat que hi parlaries mai.
El divendres acabo al Clak ballant amb un hedonista videojoquei i dues uruguaies rialleres. El dissabte acabo a Granollers, ballant dance a l'As de Copes amb en Marchall i l'Alzins.
Al final, la jaqueta de pana negra acaba empudegada de pudor de fum i malibú amb pinya que t'ha servit pel morro la cambrera que està boníssima però que no t'ha mirat als ulls quan li has demanat. Estrany comportament.
Diumenge al matí llegeixo el diari assentat a una terrassa de la Plaça Nova. M'agrada viure més d'una vida a la vegada. Qui no és oficinista gris i salvatge follador? Qui no és terrible xerraire feliçoi que a casa es xuta antidepressius per no penjar-se? Qui no és meravellós artista i beneit consentit? Qui no és un cos escultural explosiu i un cervell treballat, llegit i essencialista?
Passo un cap de setmana intens.
Divendres i Dissabte acabo acabant la nit, fins a altes hores, corrent sota la lluna.
La primera la tanco al Clak, amb en Cristian i la seva pandilla uruguaiana (Ximena, Adriana i Alejandro), on m'hi apunto després d'una tertúlia de vi i riotes amb en Gus al cafè Arcana. M'hi apunto com despenjat, arrossegat per una voluntat de no baixar les persianes, de no anar encara a dormir. Obro la porta del bar quan em penso que tot just serà entrar i adonar-se que no hi haurà ningú, i que podré marxar. I no. Entro i em quedo, i bec i ric, i confesso i declaro, i escolto i entenc, i em cito a fer un dinar amb en Gus aviat. El dissabte a les cinc l'Eloi marxava del Clak baixant les escales, embolicat amb una jaqueta de pana negra i la roba amb pudor de fum i malibú amb pinya regalat per la cambrera del primer pis.
La segona nit la començo a casa amb una penya mirant el futbol. Mengem pizzes quatre formatges, bevem vi Lambrusco, cocacoles i cerveses Estrella, piquem patates xips i ondulades... ah sí, també mirem el Barça-Madrid. Ens abracem, xisclem, ens desfoguem. Guanyem i marxem de festa. Baixo amb el cotxe d'en Nathan. Al carrer Sant Josep un grup de borratxos culés tallen el trànsit.
Passo pel BierBuilding, em trobo la generació del 82 del GEM que fan una festeta. Parlo amb la Montse, em topo amb la Maria Juanola. Vaig a l'Arcana. Entro a l'Atzurrat. Acabo amb en Marchalls i l'Alzin a l'As de Copes, a Granollers. Penso que tot comença amb a's. La música dance es mescla amb una noia amb un piercing als llavis que sentada mira com el seu nòvio juga al futbolín. Me la miro, em mira, somriem. Marxo.
S'acaba la nit tard. És tant tard però també tant d'hora. :)
Per sort no faig gaire mala cara.
Divendres i Dissabte acabo acabant la nit, fins a altes hores, corrent sota la lluna.
La primera la tanco al Clak, amb en Cristian i la seva pandilla uruguaiana (Ximena, Adriana i Alejandro), on m'hi apunto després d'una tertúlia de vi i riotes amb en Gus al cafè Arcana. M'hi apunto com despenjat, arrossegat per una voluntat de no baixar les persianes, de no anar encara a dormir. Obro la porta del bar quan em penso que tot just serà entrar i adonar-se que no hi haurà ningú, i que podré marxar. I no. Entro i em quedo, i bec i ric, i confesso i declaro, i escolto i entenc, i em cito a fer un dinar amb en Gus aviat. El dissabte a les cinc l'Eloi marxava del Clak baixant les escales, embolicat amb una jaqueta de pana negra i la roba amb pudor de fum i malibú amb pinya regalat per la cambrera del primer pis.
La segona nit la començo a casa amb una penya mirant el futbol. Mengem pizzes quatre formatges, bevem vi Lambrusco, cocacoles i cerveses Estrella, piquem patates xips i ondulades... ah sí, també mirem el Barça-Madrid. Ens abracem, xisclem, ens desfoguem. Guanyem i marxem de festa. Baixo amb el cotxe d'en Nathan. Al carrer Sant Josep un grup de borratxos culés tallen el trànsit.
Passo pel BierBuilding, em trobo la generació del 82 del GEM que fan una festeta. Parlo amb la Montse, em topo amb la Maria Juanola. Vaig a l'Arcana. Entro a l'Atzurrat. Acabo amb en Marchalls i l'Alzin a l'As de Copes, a Granollers. Penso que tot comença amb a's. La música dance es mescla amb una noia amb un piercing als llavis que sentada mira com el seu nòvio juga al futbolín. Me la miro, em mira, somriem. Marxo.
S'acaba la nit tard. És tant tard però també tant d'hora. :)
Per sort no faig gaire mala cara.
18 de novembre del 2004
Avui dia de feina a Barcelona a la productora de documentals ALEA TV, per a qui faig tasques de producció.
Dino amb en Pau Castejón, director de fotografia de "Baltasar Porcel, ressons de les mediterrànies", i amb qui durant dues hores discutim del nostre futur laboral, de viatges, de noves formes d'expressió, d'antigues nòvies, del festival de cinema independent de Barcelona, del LOOP festival de video experimental i artístic... els bons amics no es deixen perdre mai. M'encanta la seva serenitat, i sobretot la seva sinceritat. Ens mirem sempre als ulls.
Avui un dia dur de feina a Barcelona. Quan torno estranyament no trobo caravana ni colapses circulatoris. Volo ràpid per l'autopista a ritme de Jarabe de Palo.
Dino amb en Pau Castejón, director de fotografia de "Baltasar Porcel, ressons de les mediterrànies", i amb qui durant dues hores discutim del nostre futur laboral, de viatges, de noves formes d'expressió, d'antigues nòvies, del festival de cinema independent de Barcelona, del LOOP festival de video experimental i artístic... els bons amics no es deixen perdre mai. M'encanta la seva serenitat, i sobretot la seva sinceritat. Ens mirem sempre als ulls.
Avui un dia dur de feina a Barcelona. Quan torno estranyament no trobo caravana ni colapses circulatoris. Volo ràpid per l'autopista a ritme de Jarabe de Palo.
15 de novembre del 2004
Recordo que era un dissabte o un diumenge al matí. Entrava la llum del sol amb força a través de les cortines blanques. Vaig trobar una papallona que es moria a l'envà de la finestra de la meva habitació. Jo tenia quatre anys. Vaig obrir la portella i vaig recollir l'insecte amb les mans.
Va aletejar un parell de cops i es va quedar immòbil. Jo li vaig acostar els llavis i li vaig fer un petó. Has d'estimar els animals, sempre m'havia dit la mare.
Me la vaig guardar en una bosseta de plàstic que vaig amagar dins la motxilla d'anar a l'escola. Em vaig mirar les mans i les tenia plenes d'una purpurina brillant i de colors.
Què curios, als quatre anys ja vaig ser testimoni que la mort sempre amaga una bellesa essencial.
Va aletejar un parell de cops i es va quedar immòbil. Jo li vaig acostar els llavis i li vaig fer un petó. Has d'estimar els animals, sempre m'havia dit la mare.
Me la vaig guardar en una bosseta de plàstic que vaig amagar dins la motxilla d'anar a l'escola. Em vaig mirar les mans i les tenia plenes d'una purpurina brillant i de colors.
Què curios, als quatre anys ja vaig ser testimoni que la mort sempre amaga una bellesa essencial.
18 d’octubre del 2003
Avui a la nit actuem amb Aqstics al Correllengua de Badalona. Penso dedicar "El racó de l'esperança" a tota la gent que a Euskalherria i arreu del món lluita per la cultura basca. Perquè cap cultura és millor o pitjor, ni és bona ni dolenta. Totes són riques, i han de subsistir en peu d'igualtat i convivència.
Crec que és el meu granet de sorra.
Crec que és el meu granet de sorra.
L'amiga Aina Fernàndez m'ha fet arribar una nota de premsa de la Euskal Etxea, la casa de la cultura basca de Barcelona.
El procés d'ofensiva judicial i policial contra tot allò que s'aproxima a una reivindicació social pels drets culturals d'Euskadi està arribant a extrems difícils d'entendre.
Els escorcolls, els interrogatoris, s'estan convertint en una cosa gairebé habitual en centres culturals, entorns nacionalistes o entorns de promoció de la llengua basca.
Reprodueixo literalment una part del comunicat;
" NECESSITEM ELS DRETS FONAMENTALS I LES GARANTIES JURÍDIQUES. Fa sis mesos, fins i tot el diari britànic "The Times" qualificava les darreres actuacions de l'Audiència Nacional com un "GAL judicial" que liquidava espais civils, vulnerava els drets més fonamentals de la ciutadania i socialitzava la por. Avui -després de les experiències conegudes dels casos de la coordinadora d'alfabetització AEK o els directius d'EITB que s'han esvait i han quedat en no res després d'ingents campanyes propagandístiques- requerim més que mai el respecte absolut a la presumpció d'innocència de les persones detingudes, a la seva integritat física i psíquica, a la limitació del temps en dependències de la Guàrdia Civil i a la suspensió del règim de detenció especial al que estan sotmesos.
3. NECESSITEM LA LLIBERTAT DELS DETINGUTS. Activistes culturals incansables de la llengua basca han estat detinguts, sotmesos a règims d'incomunicació que han estat denunciats per tots els organismes internacionals de drets humans; les seves cases han estat escorcollades; els seus familiars i amics. així com els treballadors i treballadores del Parc Cultural Martin Ugalde, també estan patint els rigors de la legislació antiterrorista, veien com es violenten per l'ocupació policial els seus llocs de treball i la seva tasca en favor de la cultura basca.
El Centre Cultural Euskal Etxea es veu en l'obligació ètica de denunciar aquest nou atac injustificat i embogit a l'èuscar, d'expressar la solidaritat amb les persones detingudes i amb els treballadors de les empreses afectades i de fer una crida a la societat civil catalana perquè rebutgi aquest tipus d'operacions, com ja va fer de forma impagable i solidària amb la denúncia del tancament de l'únic diari escrit en èuscar del món, "Euskaldunon Egunkaria".
Centre Cultural Euskal Etxea
Barcelona, 16 d'octubre de 2003 "
No podem permetre que això continuï. Però tampoc sé quina solució hi ha. Em costa pensar de forma racional quan veig com la prepotència i la indiscriminació ataca a una gent que simplement treballen per tirar endavant la seva pròpia cultura.
El procés d'ofensiva judicial i policial contra tot allò que s'aproxima a una reivindicació social pels drets culturals d'Euskadi està arribant a extrems difícils d'entendre.
Els escorcolls, els interrogatoris, s'estan convertint en una cosa gairebé habitual en centres culturals, entorns nacionalistes o entorns de promoció de la llengua basca.
Reprodueixo literalment una part del comunicat;
" NECESSITEM ELS DRETS FONAMENTALS I LES GARANTIES JURÍDIQUES. Fa sis mesos, fins i tot el diari britànic "The Times" qualificava les darreres actuacions de l'Audiència Nacional com un "GAL judicial" que liquidava espais civils, vulnerava els drets més fonamentals de la ciutadania i socialitzava la por. Avui -després de les experiències conegudes dels casos de la coordinadora d'alfabetització AEK o els directius d'EITB que s'han esvait i han quedat en no res després d'ingents campanyes propagandístiques- requerim més que mai el respecte absolut a la presumpció d'innocència de les persones detingudes, a la seva integritat física i psíquica, a la limitació del temps en dependències de la Guàrdia Civil i a la suspensió del règim de detenció especial al que estan sotmesos.
3. NECESSITEM LA LLIBERTAT DELS DETINGUTS. Activistes culturals incansables de la llengua basca han estat detinguts, sotmesos a règims d'incomunicació que han estat denunciats per tots els organismes internacionals de drets humans; les seves cases han estat escorcollades; els seus familiars i amics. així com els treballadors i treballadores del Parc Cultural Martin Ugalde, també estan patint els rigors de la legislació antiterrorista, veien com es violenten per l'ocupació policial els seus llocs de treball i la seva tasca en favor de la cultura basca.
El Centre Cultural Euskal Etxea es veu en l'obligació ètica de denunciar aquest nou atac injustificat i embogit a l'èuscar, d'expressar la solidaritat amb les persones detingudes i amb els treballadors de les empreses afectades i de fer una crida a la societat civil catalana perquè rebutgi aquest tipus d'operacions, com ja va fer de forma impagable i solidària amb la denúncia del tancament de l'únic diari escrit en èuscar del món, "Euskaldunon Egunkaria".
Centre Cultural Euskal Etxea
Barcelona, 16 d'octubre de 2003 "
No podem permetre que això continuï. Però tampoc sé quina solució hi ha. Em costa pensar de forma racional quan veig com la prepotència i la indiscriminació ataca a una gent que simplement treballen per tirar endavant la seva pròpia cultura.
16 d’octubre del 2003
En Miguel Angel, el meu professor de l'autoescola, m'ha dit que a principis de novembre ja podria pujar a exàmen, que me'n surto prou bé.
Em fa moltíssimes ganes poder treure'm el carnet, saber que puc agafar un cotxe i anar on em vingui de gust, com em vingui de gust.
Ho haig d'admetre; el cotxe em donarà llibertat de moviments; per anar a veure els de la família al Pla d'Urgell com per anar a escoltar un concert al Clap qualsevol dijous al vespre.
Em fa moltíssimes ganes poder treure'm el carnet, saber que puc agafar un cotxe i anar on em vingui de gust, com em vingui de gust.
Ho haig d'admetre; el cotxe em donarà llibertat de moviments; per anar a veure els de la família al Pla d'Urgell com per anar a escoltar un concert al Clap qualsevol dijous al vespre.
11 d’octubre del 2003
Avui a les 21.00 toquem amb els Aqstics a la Plaça de Guinardó, al barri de Barcelona.
Em fa força il·lusió tornar a tocar unes cançons, cantar unes lletres, fer el que m'agrada. A més avui serem quatre els que farem el concert; l'Oriol (guitarra i veu), l'Eugeni (guitarra), en Joan (el nou tècnic de so argentí) i jo, que cantaré i tocaré la guitarra. Espero passar-m'ho la mar de bé.
Em fa força il·lusió tornar a tocar unes cançons, cantar unes lletres, fer el que m'agrada. A més avui serem quatre els que farem el concert; l'Oriol (guitarra i veu), l'Eugeni (guitarra), en Joan (el nou tècnic de so argentí) i jo, que cantaré i tocaré la guitarra. Espero passar-m'ho la mar de bé.
11 d’agost del 2003
Avui les coses no estan gaire fines.
El grup potser es dissol aquesta mateixa tarda, davant una indiferència contrastada d'alguns dels que ho vam veure nèixer. Em preocupa que en Ferran o en Gener no actuïn amb més decisió davant la situació. La il·lusió es perd, com la sorra de platja que s'escola entre les mans. Això és molt trist.
El grup potser es dissol aquesta mateixa tarda, davant una indiferència contrastada d'alguns dels que ho vam veure nèixer. Em preocupa que en Ferran o en Gener no actuïn amb més decisió davant la situació. La il·lusió es perd, com la sorra de platja que s'escola entre les mans. Això és molt trist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
