El món de les mil cares

A la Universitat de Roskilde som una cinquantena d'estudiants internacionals. N'hi ha de tot tipus. Hi ha cinc xinesos becat pel règim comunista que el juny han de tornar als seus països sabent de forma perfecta la llengua danesa i la llengua anglesa. Estan tot el dia tancats a casa seva, estudiant. L'altre dia, durant una visita al Museu Viking de Roskilde (s'ha de veure de quina manera es promocionen pel seu passat viking) vaig intentar establir conversa amb un d'ells. No vaig saber entendre si es deia Li Jing, Xi Ling o Piu Xing, però el cas és que ens vam entendre. "És una oportunitat única per a mi" em va dir. "No tinc gaires diners, aquesta és la meva oportunitat per a tirar endavant" m'explicava. També em va insinuar que tornar a la Xina sense haver complert els objectius acadèmics podia ser "complicat"... millor no pensar-hi més. És molt interessant veure com per a ell la Universitat és un repte absolut, que dista moltíssim de la sensació distesa i despreocupada que molts dels estudiants -especialment els Erasmus- demostren davant les assignatures i projectes de recerca que hauran de tirar endavant a Dinamarca. Potser caldria posar fre a la sensació que un Erasmus són unes vacances mig pagades a costa de les arques públiques que benevolament paguen les carreres a milers d'estudiants que prefereixen escandalosament anar de festa a la capital europea de torn i conéixer noies guapes per tenir relacions internacionals?
Per aprofundir en l'interessantíssim tema sobre el financament de les universitats, sobre si han de ser filtrades per uns barems mercantilistes o no, consulteu el weblog d'en Francesc Amat .
Parlava de maneres de ser... també hi ha tres nois americans; en Justine, en Lenny i en Michael. Tots tres parlen un anglès mastegat, bucolitzant, sovint com si fós un enorme chewing-gum. Tot el dia riuen, tot el dia fan bromes. És curiós... algun dia hem parlat del seu règim neoliberal. I només és llavors es posen seriosos. Però tot i que les seves explicacions són contundents "Bush ha enganyat el nostre país", "La gent no acaba d'entendre que les nostres eleccions afecten a tot el món", no deixo de veure un cert aire narcotitzat en el seu quefer. Sé que és una afirmació contundent, però la sento.
Els hi encanta veure cervesa, sortir i anar a veure partits de futbol americà del seu equip preferit, els Atlanta Falcons, al Hard Rock Cafè de Copenhaguen. En molts casos és aviat per saber com són realment. I això em passa no només amb ells, sinó amb la trentena d'estudiants internacionals amb qui més o menys em relaciono.
Demà us parlo dels italians. I potser d'algun canadenc.