Cada cop hi ha més gent que parla, però em pregunto si escoltem gaire. Potser jo sóc el paradigma del que necessita aprendre a escoltar. A Dinamarca n'havia après, de debò. Però aquí tot em supera, em sento aclaparat per tantes coses que em criden, m'argumenten, em reflexionen, em parlen, em comenten, em demanen, m'exigeixen, em versen, m'informen, em desinformen, em canten, em desafinen, m'insulten, que em quedo desafinat.
Avui una noia m'ha trucat a casa la meva àvia per dir-me que està cansada de trepitjar merda. I quina mala sort, quan algú et demana que l'escoltis i tu xipolleges en la impossibilitat de fer més que respirar fons i pensar que ets la persona menys idònia per a escoltar i per donar consells.
El xipolleig que mica en mica em porta cap a un magma confós on tothom és valent per demanar-te que els deixis en pau, fer-se els valents, fer-se els forts, fer-se els sobrats, fer-se els suficients davant teu.
I el xipolleig em desgrana per dins, aleteig dèbil. Miro amb cara de pardal cagat de por. Però encara em demanen que escolti, i el màxim que puc és salvar-me i no enfonsar-me. Cada cop tothom amb més cuirasses, i jo cada cop entenc menys com acariciar.
Ni el que estic fent ni el que en trec em senta bé
.... PúRÄ coNfüSZìÓ....
Una cita per entendre'm.
"Les carícies encara són els pinzells de la llibertat"
Demano a déu que sigui així.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
8 comentaris:
Hi ha un tros d'una pregària, a l'Eucaristia, que diu "Déu, ple de tendresa". Deu ser d'aquesta mena, la plenitud que anhelem.
eloi, m'ha agradat molt aquest post.
Eloi, de qui és aquesta cita del final? És molt subtil i vistosa.
És una cita d'un artista argentoní que va publicar l'agost del 2004.
Si has deixat d’escoltar el que t'envolta és perquè ara t’estàs escoltant a tu mateix. De tant en tant va bé fer-ho, per saber com ets i què vols. Però no hi dediquis massa temps. Perquè potser allò que busques és en aquelles paraules que no pots sentir, ja sigui perquè no les escoltes o perquè al final no es pronuncien mai.
La cita és molt poètica, però no hi estic d'acord. Les carícies no són pinzells de llibertat. Una carícia et fa sentir lliure? Potser no ho he entès, però jo crec que no.
Per cert, sóc la Betty Doñate. He arribat a aquesta pàgina per casualitat. Els escrits que he llegit m'han agradat. Potser hauré de desdir-me algun dia, però de moment jo no penso fer-me un blog! Jeje! Així que res... Fins aviat!
Hola Betty, i benvinguda. També ets la Betty del blog de l'Eli Solsona? Segurament sí...
Hola Xavi! Sí, sóc jo, la mateixa Betty... Merci per la benvinguda. Per cert, vas llegir el segon comentari? Fins aviat!
Creus que no escoltes? I doncs, què és el que escrius si no el reflex del que veus, del que vius, del que sents, del que escoltes?...
aeiou
Publica un comentari a l'entrada