Història guionitzada

De vegades ens apareixen vides cinematogràfiques davant els nostres nassos. El que ha passat amb l'Enric Marco -un exprès de la Gestapo que durant des de la transició i durant trenta anys ha estat dient que va estar en un camp de concentració i que ara resulta que tot era una farsa, després de ser president de l'associació amical Mathaussen, rebre una creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, fer centenars de conferències a escoles, instituts, centres cívics i ajuntaments, aparèixer en documentals, reportatges i programes radiofònics i televisius- em porta a rumiar molt. Primer, la decepció de veure que tot allò que semblava real de sobte, no ho és. Penso en el meu pare, que el tenia com una persona íntegra, valedora de la lluita per a sobreviure. I ara, irònic, rocambolesc, és un dels grans actors de la Catalunya del postfranquisme.
La història de Marco sembla extreta d'un guió, la capacitat de recrear una vida de près republicà en un camp de concentració, la paråafrasi de detalls, des del número de presidiari fins a les anècdotes inventades dels cabells ralats, la pudor de merda i mugre, la partida d'escacs contra un oficial de les SS.
Em sembla tant increïble que considero que Marco no ha de ser insultat ni atac.

Perquè ens ha demostrat que la frontera entre la realitat i la imaginació és tan fràgil i fins i tot tant inexistent que ens fa por acceptar-ho. I no vull deixar passar que aquest vell amb veu rogallosa, ulleres paposes i mirada encara fixe va suportar setmanes de confinament en una presó alemanya durant el Reich nazi, en plena guerra. Tots aquests periodistes que l'ataquen perquè avui en toca fer sang, haurien estat capasos d'aguantar dies i dies les descàrregues elèctriques als testicles, els cops de puny als ronyons, les fuetejades a les natges, l'arrencada de pèls púbics amb pinces i les asfíxies en cossis d'aigua bullint?
Perquè potser la dignitat no només es guanya d'una sola manera.