De cop i volta, de sobte, sense esperar-m'ho, sense avisar ni trucar a la porta, mirant per la finestra bruta de la pluja d'aquests dies, recordo que avui ja fa 2 mesos.
Em sorprenc grisot mirant embaladit el cel de núvols cendrosos des de dins el meu despatx i sento de fons uns nens que surten de l'escola i xisclen i riuen, recordo que avui ja fa 2 mesos.
2 mesos poden ser iguals a tantes coses. A una vida sencera, a una rutina terrible, a un enamorament absolut, a una mort ràpida, a un parèntesis imprescindible, a un qui-dia-passa-any-empeny sense substància ni sabor.
2 mesos poden ser iguals a tantes coses. Adonar-te que n'has tingut prou amb 2 mesos per sentir-te tant lluny de quan bevies vi a Bellavista, corries per agafar l'últim autobús des de l'Alameda i et juraves a tu mateix sota el cel de Santiago que tornaries a ser lliure de tantes coses. Lliure per damunt de tot.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada