16 de novembre de 2006

Habitació 116. Llit 1.

Són un quart de tres de la matinada quan finalment t'has adormit exhausta de tant lluitar per adormir-te.
La porta de l'habitació 116 està ajustada però no tancada, i entra un bri de llum del passadís. Defora, l'anar i venir solitari i esporàdic dels esclops blancs de les infermeres i algun pit-pit de quan un malalt toca el botó vermell d'emergència que té damunt el llit.

Amb el bri de llum del passadís et veig dormint, plàcida. En la foscor s'intueix la teva bata blanca mig descordada, enfonsada en un llençol amb pudor de lleixiu de bugada industrial. De fons se senten els roncs de la Dolors, la jubilada amb qui comparteixes habitació a qui aquesta tarda han extret un tumor de l'estòmac i que entre son i son prova de reprimir les glopades de vòmit infectat a causa de l'operació.

Escolto el teu bleix gairebé imperceptible, els teus ulls tancats, els cabells negríssims retallant-se damunt el blanc ombrívol del cobrellit. Et sobresurt una mà amb l'agulla intravenosa enganxada amb gasses i malla de cotó. T'acaricio els dits en la foscor. Et miro en silenci. Respires amb força. T'apreto la mà ben fort. Et vaig prometre que no et deixaria mai a l'estacada. Ara tampoc ho he fet.

En el silenci de l'habitació 116, ens estimem d'una altra manera.
Ajudant-nos uns als altres quan les coses no van bé.
Mentrestant, continues respirant amb força. Se'm neguen els ulls. I la teva mà estreny la meva. En silenci.

4 comentaris:

Elisabet ha dit...

Eloi, quin post més maco!

joansalicru ha dit...

Felicitats, Eloi. Ets una gran persona, en el fons.
joan

Eloi ha dit...

Joan, això digue'm-ho el dia que em mori, no cal que ho deixis per escrit al meu blog!

Anònim ha dit...

Molt maco Eloi.