Acràcia

Vaig tenir un minut per dir-te en una carta escrita a mà tot allò que sentia per tu.
El cap m'esclatava per dins i només em sortia una paraula somorta, excitada, esglaiada.
Acràcia, acràcia, acràcia.
Un record de les teves mans acariciant les meves espatlles.
Una imatge de la nostra filla apretada contra el teu pit quan atravessàvem Portbou.
Acràcia, acràcia.
Com un miratge, més enllà de la filferrada intuïa el teu rostre serè.
Acràcia.
Vaig morir amb els ulls oberts, cercant en el cel incorrupte de maig el teu nom construït de núvols blancs.