una canita al aire

Quan estava a Dinamarca en Joan em va venir a veure, i per déu, tant ell com jo ho necessitàvem. Sempre he dit que en Joan és com una nòvia en masculí, sense sexe pel mig, però amb una atracció intel·lectual extraordinària. Un butlletí de l'Òmnium Cultural ens va creuar. Des de llavors hem mantingut una relació tremendíssima.
A Dinamarca vam topar-nos amb una rossa madrilenya, una filla d'immigrants colombiana i una hippye de Getafe que es guanyava la vida posant nua en els estudis de dibuix del sud d'Ama.
A Dinamarca vam deixar perdre un autobús, vam llevar-nos sense haver dormit, vam caminar distrets sota la pluja, vam fer acrobàcies descalços a l'herba d'un parc enorme a Roskilde. I aquesta setmana la rossa madrilenya ha tornat a aparèixer a les nostres vides. Recordo que m'havien preguntat què era "una canita al aire" al final d'un sopar, quan el vinillo ha pujat i és tard, i la mandra de marxar amb bus nocturn et pot portar a pensar que mai està de més passar una nit llarga.
Recordo que no m'ho van acabar d'explicar. En Joan, almenys la setmana passada, continua sense saber què volia dir. Mamma mia!