Cartes de Toulouse: El Nadal de Madame Martine (IV)

Només ha tancat el dia de Nadal i pel dinar d'any nou. Madame Martine passa ben llarg de la setantena i continua al peu del canó de la seva parada de cremes i formatges al mercat cobert del barri de Saint Cyprien. Puntualment, cada setmana hi passo a comprar el gouda sec descremat que em va seduir pocs dies després d'arribar. Des de llavors, cada matí esmorzo pa amb gouda sec descremat de Madame Martine. S'ha tornat tradició.
Martine tenia el pare de Valladolid i la mare de Sevilla. És mig espanyola, em va dir, el primer dia que ens vam conèixer. "Jo soc republicana espanyola i tu segur que ets espanyol, per l'accent que tens i per la mirada que poses. Tots els espanyols feu la mateixa cara al arribar a Toulouse; obriu molt els ulls i tanqueu molt la boca". Jo, per dissimular, vaig obrir la boca somrient i vaig aclucar una mica els ulls. Però sí. Ens vam reconèixer. Ella sabia, no sé com, que necessitava que algú em reconegués. No ho oblidaré mai; va ser la primera en donar-me la benvinguda al barri. Des de llavors crec que em té apreci, sobretot quan hi vaig amb el nano. Dolça, repeteix "quin bon minyó el teu fill!" mentre li regala un tros de formatge de cabra o una xocolatina o un bombonet.
Cada cop que la visito em comenta l'estat de la nació; la seva opinió sobre les coses. Les seves sentències. "Així estàs al cas, jove, que acabes d'arribar i no saps res de res" sempre feinejant darrera el taulell. Al costat, el seu marit, molt més envellit que ella, assenteix, somrient, sempre en silenci, sempre en segon terme. Madame Martine no m'ha parlat mai dels seus fills o dels seus nets. A primers de novembre la van operar de catarates i de resultes, va tenir glaucomes. Però ella, mig cega, va tornar a obrir la botiga. Madame Martine és forta, i no se n'amaga. La seva veu, robusta, cridanera, és de parada de mercat. Es fa entendre. Jo ho agraeixo.
Per Festes el mercat té un arbret vermell a la cruïlla de passadissos, i de fons sonen cançons nadalenques en anglès. Madame Martine em saluda contenta. Li encarrego el formatge. Li dóna un bombonet en forma de pare noel al meu fill. I mentre ell menja, parlem. "Sí, els gilets jaunes han arribat per quedar-se. Es que cada cop treballo més i arribem més just a finals de mes. Ara, la bretolada del dissabte passat a l'avinguda Etiennes Billieres no la trobo bé. Tampoc cal cremar-ho tot i alçar barricades, no? Les coses estan complicades. La gent és malhumorada i costa que et saludin i siguin cordials. Els espanyols encara ho respecteu una mica; però aquí això ja s'ha perdut. Sembla que a ningú li importi ningú. Treballaré fins que em quedin forces. La meva vida és aquest mercat; aquí hi he viscut moments inoblidables al costat del meu marit. Toulouse és acollidora pels que venen de fora; sempre diem que els que vivim en aquesta ciutat no som francesos, som tolosans. Som més llatins, més hospitalaris, més tolerants. Sí, em sento orgullosa de ser d'aquí. Pensa una cosa; tot això no acabarà bé. Ho veig cada dia davant del taulell: hi ha molta gent passant-ho malament. I quan la gent no ho passa bé no pots esperar res de bo... El poble és el poble!" em diu rient per sota del nas i tallant amb un ganivet enorme un formatge rodó.
Mentre surto del mercat penso de com els mercats són sempre un mirall del lloc on estan instal·lats. I de com, subtilment, m'ha demostrat la fraternitat francesa des del primer dia que ens vam conèixer. A la plaça Roguet una senyora disfressada de pare noel regala vals de descompte per un Intermarché de les afores. El Nadal de Madame Martine no em deixa d'entristir una mica. Per moments em sembla percebre que el seu món s'apaga lentament. El bon tracte, el barri, la família, la memòria, estan en crisi. No només a Toulouse ni a França. Al món sencer. Però el Nadal de Madame Martine també pot ser el moment oportú per constatar que gairebé mai res desapareix sense resistència. I que de vegades, reneix amb la primavera. No deixaré de comprar-hi formatge.