4 de desembre de 2018

Cartes de Toulouse: Armistice (II)

Centenari de l'Armistice, l'armistici, la signatura de la pau entre els Aliats i l'Imperi Alemany l'onze de novembre del 1918 al bosc francès de Compiègne. S'acabava la primera guerra mundial al front occidental europeu. El Capitoli, el bellíssim edifici que acull l'Ajuntament, s'ha engalanat amb banderes tricolor a cada finestral. Sembla, malgrat tot, una celebració feliç. En algunes pastisseries de Rue Taur o Rue Pergamineurs aquests dies es combinen els brioixos i els bombons amb uns pastissets allargats amb colors vermell, blanc i blau al damunt. Em diu un venedor que van farcits amb crema de llet.
De camí cap a la universitat, cada matí passo amb bicicleta pel costat l'école maternelle Billieres, al barri de Fontaine-Lestang. És un carrer tranquil, el Henry Desbals. Nom, per cert, d'un resistent antifeixista tolosenc. Davant d'aquesta escoleta hi ha la plaça Odontine Vigneau. Minsa, amb uns quants plataners de fa molts anys i uns quants bancs per seure. Una placeta discreta, arrambada al costat del carrer. Allà hi ha un monument-aux-morts, com en diuen a França. Al monument dels morts hi ha anotats 44 noms. És un monument més aviat petit, de tres metres i escaig d'alt. De pedra blanca. Hi llegeixo els noms, marcats a la roca. Alazet, François. Foreste, Ernest. Laffont, Marius. Pratmarty, Etienne. Prome, Simon. Igot, André. 44 noms de nois joves, amb tota la vida per endavant en un barri popular i rural del marge esquerre del Garona dóna dimensió del drama. M'assec en un banc de la placeta. És mig matí, fa sol, i aquest novembre és poc rigorós. S'hi està bé. De fons, se senten els nens i les nenes jugant. És l'hora del pati.
Al vespre del cap de setmana del nou, deu i onze de novembre es projecta damunt l'ajuntament un mapping amb imatges d'arxiu de les trinxeres i una música  instrumental grandiloqüent molt dramàtica. Els turistes, distrets, se'l miren. I s'hi fan selfies. Al final del video es projecten uns versos del poema Si je mourais là-bas, de Guillaume Apollinaire. Passen les lletres. Lentament. I jo penso no en el Capitole, no en aquest mapping ni en la música que ressona en tota la plaça quadrilàtera. Penso en els 44 noms dels enfants de la patrie escrits en el monument de Fontaine-Lestang. I penso si queda algú que els hi recordi la cara. La cara d'enfants donada a la mort absurda per la Patrie. Si després de les germanes, els pares, els fills, les dones, encara queda algú que es digni a posar cara i vida a tanta sang centenària...

Ô mon unique amour et ma grande folie / La nuit descend/ On y pressent / Un long destin de sang

Cap comentari: