De La Moneda a Macu Pichu- Perú, el país dels ferros apuntant al cel

Atravessem la frontera nord de Xile amb un baratíssim tren a primeríssima hora del matí. Un dels pocs trens que encara funciona al nord del país xilè i que ens transporta a través del desert fins a la ciutat peruana de Tacna. I des d'allà saltem gairebé sense aturar-nos cap a Arequipa, segona ciutat del país i anomenada "la ciutat blanca" per la quantitat i qualitat de cillar -roca blanquinosa i de fàcil manipulació- que van fer servir els colonitzadors espanyols al fundar-la per construir esglèsies, portals i institucions. Allà coneixem l'Alejandro, un company de la Maria Salicrú que ens acull i ens fa de guia.

I fem l'esport nacional del Perú: criticar la situació de feble equilibri previ a l'hecatombe política i social que viu el país llatinoamericà des dels desfalcs dels despotes que han governat des de finals dels vuitanta -Alan Garcia-, els noranta -Alberto Fujimori- o els primers anys del segle vint-i-ú -Alejandro Toledo. La situació a les escoles i universitats, exèrcit, sistema sanitari públic, obres públiques, gestió tributària, creació d'empreses, projecció cultural o la concepció de la política és tan dramàtica que ha sumit el país en un estat de lenta progressió, res a veure amb exemples com Xile o Brasil.

Tot plegat converteix al vuitanta per cent de població peruana que viu al llindar de la pobresa o en una migradíssima i fràgil classe mitjana en una societat desmenjada, cansada de tanta poca qualitat de vida i sobretot, poques perspectives de canvi per un Perú que camini amb fermesa cap a la justícia social. Mentrestant, arreu de les poblacions que hem caminat, Juliaca, Arequipa, Tacna, Ayaviri, tenen un referent comú: les cases de les urbs estan sense acabar, a mig construir, amb una planta baixa i rarament una primera planta, però sempre al capdamunt, sense ser tretes, als terrats i sostres, es mantenen les línies de ferro forjat apuntant cap al cel, preparades per continuar la línia de les estructures arquitectòniques i ser convertides en bigues i continuar aixecant les cases, els comerços, els magatzems. Una gran metàfora del país, una terra rica i plena de riqueses naturals i arqueològiques, però frenada pel despotisme polític, una societat civil mermada i un llenguatge de les multinacionals mineres i gasístiques que continuen tractant Perú com un soci sense veu ni vot.

Mentrestant, els ferros forjats apunten al cel, esperant el dia en que les coses vagin millor per la gran majoria, s'imposi la justícia social i el país s'alci cap al cel andí donant gràcies al sol que xiuxiueja codis inques.